Els periodistes es fan (encara no m’atreveixo a dir “ens fem”) sempre sis preguntes per convertir un fet en notícia. Els hi diuen les sis W: What, Who, When, Where,Why i How (que es cola començant amb H i tots fem veure que no ens n’adonem). Jo vull ser periodista. I resulta que això va més enllà d’anar a classe i prendre apunts (o demanar-los dos dies abans de l’examen). Si recuperem aquell tòpic tan ple de pols i força cursi podríem dir que el periodisme “es un modo de vida”. El món ja no es divideix entre esclaus i lliures, dones i homes o prims i grassos. El món es divideix entre els periodistes i els no-periodistes, és a dir, la resta de la humanitat. I, sembla ser, que segueixen lògiques molt diferents. Jo he escollit ser dels primers. I com a tal em disposo a canviar la meva mirada del món: a partir d’ara tindré “una perspectiva periodística” (tot i que admeto que encara estic esbrinant que vol dir exactament). En fi, seguint aquest propòsit i donat que avui podríem dir que jo sóc la “notícia” que s’explica als lectors (el fet de compartir aquest nou bloc amb la meva amiga Emma em permet, afortunadament, utilitzar el plural, tindrem sempre, com a mínim, més d’un lector), he decidit aplicar-me a mi mateixa les sis W. Si en algun punt perdeu l’ interès i considereu deixar de llegir, tingueu paciència, potser a la següent W explico un cotilleo íntim molt interessant de la meva vida que fa que hagi valgut la pena aquest monòleg summament avorrit.

What? Què?

Es difícil concretar un sol QUÈ a la meva vida, perquè n’hi ha molts. Suposo que cada cop en seràn més: més projectes, més persones, més fracassos i més èxits. Però en pro de la precisió periodística intentaré concretar. Estudio Periodisme i Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra. Aquests són els meus QUÈS oficials, d’extraoficials en tinc molts més (això sí, de moment tots legals). Formo part d’un cor de Gospel. Expresso amb la música quan les paraules se’m queden curtes. Llegir és una necessitat per mi, més enllà d’un hobby i m’ajuda a evadir-me una estoneta d’aquest món quan em canso de voler canviar-lo. Com les paraules em són tant imprescindibles, no només les llegeixo sinó que també escric. Estic fent un esforç per controlar la meva vena literària i mantenir-la allunyada de les aules de periodisme. L’art en general, amb totes les seves cares i disfresses, és el QUÈ més gran de la meva vida.

When? Quan?

QUAN. Ui, hauríem d’especificar a quin quan ens referim. Començaré pel primer. Vaig néixer el 24 de gener de 1996, així que puc dir que sóc del segle passat. El QUAN més important és el del present, suposo. Ara tinc 19 anys i estic al meu primer any d’universitat (m’encanta com sona: universitària). Se’m plantegen molts QUANS a la meva vida, contínuament. Ressonen al meu cap: quan acabaré la carrera? quan trobaré feina? quan marxaré lluny? quan tornaré a prop? quan seré mare? quan arribarà l’estiu? Ja els aniré descobrint. Hi ha un, però, que em temo que mai no us podré explicar: el darrer. Només espero que arribi al s. XXII: hauré viscut tres segles! (104 anys ben portats espero)

Where? On?

Doncs de moment només n’he tingut un, d’ON: Barcelona. He de dir que és un gran ON. I el que més m’agrada és el teu sol, Barcelona, el teu sol groc de primavera, que escalfa però encara no crema. Espero de tot cor tenir molts més ONS a la meva vida. Espero posar el peu a cada país del món o, si més no, a cada continent.

How? Com?

Encara no sé COM. Fins ara estava més o menys clar: estudiar. No vull dir que fos senzill. Sempre m’ha fet ràbia que els adults menyspreessin les dificultats vitals dels estudiants. No, no era fàcil. Però estava tot dibuixat. Només era caminar i caminar sense parar. Però el camí ja estava fet. Després arriba segon de batxillerat i et diuen que ara has de fer un “sprint final”. Tu pots va, tu pots. Només és un any. La selectivitat, la sele, i ja hauràs acabat. MENTIDA! Arriba la temuda sele, la fas, passes un dels millors estius de la teva vida i aleshores te n’adones que res no ha acabat. Que ara toca fer el més difícil. Escollir. Encertar. O acceptar que t’has equivocat (que és encara més complicat). Jo crec que he encertat. Però ara a pujar de nou la muntanya. Una muntanya sinó més alta, més escarpada que l’anterior. Una muntanya que no sabies que existia perquè ningú t’ho havia dit. I , ho admeto, amb un paisatge molt més ampli al darrera.

 Why? Per què?

Comencem a posar-nos metafísics. PER QUÈ? Perquè. Bé, em limitaré a respondre aquesta pregunta en un sentit universitari. Sinó acabaríem marxant per derroteros muy perdidos. Vaig escollir Periodisme perquè volia ajudar a les persones. Jo vull fer allò tan impossible de canviar el món. I també m’agradava escriure. I vaig pensar que si era periodista podria escriure i ajudar. Ajudar dient la veritat. Buscant-la fins a l’últim racó del planeta per mostrar-la a la llum. Però després m’he adonat que el periodisme té una altra cosa que el fa força irresistible: no et fa escollir. No et fa escollir quina parcel·la de la realitat vols estudiar perquè les abraça totes. El periodisme està fet per persones que no sabíem què escollir, no sabíem quina creueta marcar, no sabíem cap a on tirar. No sabíem què volíem perquè ho volíem tot. Així que no vam prendre cap camí. Ens vam quedar al centre, al bell centre del món per poder mirar-ho absolutament TOT.

 Who? Qui?

He deixat la més difícil pel final. QUI. La més difícil i la més important. Ho és. Però també serà la més curta. No us puc dir qui sóc, perquè no ho sé. Doneu-me uns anyets. Doneu-me una vida. Qui sóc? Només puc dir que estic en ello.

Lucía.

_

Journalists always ask themselves (I still don’t dare to say “ourselves”) six questions to make a new from a fact. They called them the six W: What, Who, When, Where, Why and How (which sneaks in starting with H and all of us pretend not to see it). I want to be a journalist. And it turns out that it is much more than going to class and taking notes (or asking for them two days before the exam). If we recovered that corny and covered by dust topic we could say that journalism “it’s a way of living”. The world is not divided anymore in free people and slaves, men and women or fat ones and thin ones. The world is divided in journalists and not-journalists, the rest of the humanity. Apparently, they follow extremely different logics. I have chosen to be in the first group. An so I’m getting ready to change my view of the world: from now I will have the “journalistic perspective”(although I must admit that I’m still trying to find out what does it mean exactly). Well, following this goal and since we could say that today I’m the “new” which is being explained to the readers (the fact of sharing that new blog with my friend Emma allows me, fortunately, to use the plural, we’ll always have, at least, two readers), I’ve decided applying to myself the six W. If in any moment you lost interest and consider stop reading, be patient, maybe in the next W I’ll explain some intimate gossip about my life that makes worth it this boring monolog.

What?

It is hard to sum up only one WHAT in my life, because there are multiple. I guess they will increase each time: more projects, more people, more defeats and more triumphs. But looking for journalistic precision I will try to summarize. I’m studying journalism and Politic Sciences at the Pompeu Fabra University. Those are my official “WHATS”, I have much more not official (but all of them legal). I’m in a gospel choir. I express myself with music when words are not enough. Reading is a need for me, more than a hobby; it helps me escaping from this world when I get tired of wanting to change it. World are so essential for me that I not only read, I also write. I’m actually making a big effort to control my literary part and maintain it far from journalism classrooms. Art in general, with all his faces and costumes, is the biggest WHAT in my life.

When?

WHEN. Hum, we should specify what WHEN are we referring to. I will start with the first one. I was born the 24th January 1996, so I can say I’m from another century. The most important WHEN is the present, I guess. I’m 19 now and I’m on my first university year (I love how it sounds: university student). A lot of “WHENS” continuously appear in my life. They sound in my head: when will I finish my degree? When will I find a job? When will I travel far away? When will I come back? When will I become a mother? When will summer arrive? I will discover them. But I’m afraid there is one I will never be able to explain to you: the last one. I just hope it comes on the XXII century: then I will have known three centuries! (104 years and good-looking I hope).

Where?

Well, until now I’ve just had one WHERE: Barcelona. I have to say it’s a wonderful Where. And what I like the most about you is your sun Barcelona, your spring yellow sun, which warms up but do not hurt skin. I really hope to have a lot of “WHERES” in my life. I hope to put my foot in every country of the planet or, at least, in every continent.

How?

I still don’t know HOW. Until now it was quite clear: studying. I don’t mean it was easy. It has always bothered me when adults scorn students’ vital troubles. No, it’ wasn’t easy. But it was already traced. It was only about walking and walking. The path was already done. Then the last year arrives and they tell you you must do the “last sprint”. You can, come on, you can. It’s only one year. The final exam and you’ll have finished. IT’S ALL A LIE! The feared exam arrives, you pass it and you have one of the best summers of your life. And then you realize it’s not finished. Now comes the most difficult think: choosing. Getting right. Or accepting that you’re wrong (which is even more complicated). I think I’m right. But now it’s time to climb the mountain again. A mountain which is, if not higher, then sheerer. A mountain which you didn’t know that existed because nobody had told you. And, I have to admit it, with a wider view.

Why?

We’re getting metaphysical. WHY? Why. Well I will just answer this question in the university sense. If not we would beat around the bush. I chose journalism because I wanted to help people. I want to something impossible, I want to change the world. I and I loved writting too. I thought that if I became journalist I could write and help. I can help saying the truth, looking forward it in every single place of the planet and bringing it to the light. But now I’ve realized that journalism has another thing that makes it irresistible: it doesn’t make you choose. Journalism doesn’t make you choose what reality part you want to study because it embrace all of them. Journalism was made for those who didn’t know what to choose, what cross to mark, what direction to follow. We didn’t know what to choose because we wanted everything. So we didn’t take any way. We stood in the nice world’s centre to see EVERY SINGLE THING.

Who?

The last one is the most difficult. WHO. The most difficult and the most important too. Yes, it is. But also it will be the shortest. I can’t say Who I am because I don’t know. Give some years. Give me a whole life. Who am I? I only can say that I’m working on it.

Lucía.

Advertisements