Informes alarmants de diferents organitzacions sobre la llibertat de premsa al món i , en concret, a Espanya

Andersen va afirmar una vegada que “la premsa es la artilleria de la llibertat”. Aquest narrador de contes potser dubtaria de les seves pròpies paraules si veiés el darrer informe de Freedom House, una organització independent però subvencionada en un 80% pel govern dels EUA, que analitza cada any la llibertat de premsa arreu del món. Segons el darrer informe, de 2014, la llibertat de premsa es troba en el seu nivell més baix des de fa una dècada. Només una de cada set persones viu a un país amb premsa lliure. Els índex elaborats per altres organitzacions també resulten alarmants. “Reporters sense fronteres” elabora cada any un estudi analitzant diferents variables: el pluralisme, la independència dels mitjans, l’autocensura, el marc legal, la transparència i les agressions a periodistes. Països com Xina, Eritrea, Corea del Nord o Turkmenistan són els pitjors qualificats en aquests rànquings. Però aquestes situacions tant extremes no haurien de desviar l’atenció del deterior que estan patint les democràcies més consolidades, entre elles, Espanya.

La Constitució Espanyola reconeix a l’article 20 de la secció 1ª el dret a “expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i opinions, mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de comunicació”. ¿Però això és complert sempre? Les estadístiques fan evident que , no només no es respecta sempre la llibertat d’impremta, sinó que cada cop menys. La llibertat de premsa al nostre país ha arribat al seu nivell més baix en tota la història de la democràcia. A l’escala de la Freedom House, on els països amb menys llibertat obtenen més puntuació, ens trobem al costat d’estats com Ghana o les Illes Salomon. La directora del programa, Karin Deutch Karlekar, afirma que tot i que finalment no ho van fer, van considerar baixar de categoria a Espanya, de “lliure” a “parcialment lliure”. “És preocupant l’empitjorament constant que hem vist, sobretot durant els darrers cinc anys”, afirma. Espanya ha experimentat un subtil però constant declivi. Mentre que, al 1994, la classificació ens donava 14 punts, sent considerats un dels països més lliures del planeta, al 2013 arribàvem als 28 punts. L’organització assenyala diverses causes pel deteriorament de la llibertat de premsa espanyola, però la crisi econòmica n’és la principal. Des de del seu inici aproximadament uns 10000 periodistes han perdut la seva feina, i els que encara la conserven, treballen per la meitat del seu salari. La por a l’atur ha fet callar a molts periodistes. El problema ja no és la censura, sinó l’autocensura.

Aquesta pèrdua de llibertat es fa palesa en molts casos particulars. Al 2013, per exemple, 1700 treballadors van perdre la seva feina quan la televisió pública valenciana fou clausurada. Al mateix any, l’aprovació de la nova LLei de seguretat ciutadana va generar fortes controvèrsies. Freedom House afirma que l’anomenada Llei mordassa
“restringeix el dret de protesta dels ciutadans i té greus implicacions per la llibertat d’expressió”. El finançament privat dels mitjans de comunicació limita també la llibertat d’impremta. Entitats bancàries com Banco Santander o Caixa Catalunya són accionistes dels grups mediàtics Planeta, Mediaset o Vocento.

La llibertat de premsa i Espanya han tingut una història d’amor convulsa, pròpia dels drames romàntics. La primera llei de premsa liberal fou instaurada al 1883, durant la Restauració. Aquesta llei s’inspirava en la francesa i va aportar una certa estabilitat. De fet, ni tan sols Primo de Rivera es va atrevir a retira-la. Espanya, però, sempre ha anat a remolc de la resta del món occidental. A França, per exemple, ja des del 1881 hi havia llibertat de premsa absoluta. Però qualsevol tímida liberalització de la premsa va quedar tallada dramàticament amb la Llei de Premsa de guerra, al 1938. Aquesta llei franquista, a diferència de l’anterior, estava inspirada en la Llei de Premsa de Mussolini (basada, al seu torn, en la del règim alemany nazi). El mateix 20 de novembre de 1975, quan Francisco Franco va morir, els mitjans van exercir de facto la llibertat d’impremta i d’expressió, tot i que no va ser reconeguda fins al 1977.
La llibertat és fonamental per fer periodisme. La llibertat de premsa, en concret, és un dret reconegut per la UNESCO, que la considera “un element central del dret més ampli a la llibertat d’expressió”. Fins i tot, existeix un Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, el 3 de maig, proclamat al 1993 per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Però aquesta celebració serveix de ben poc si els líders polítics, després de fer-se la foto amb una pancarta on diu “Je suis Charlie Hebdo”, segueixen amb les mateixes polítiques, descrites per molts com antidemocràtiques. Probablement Andersen restaria en silenci.

_

Alarming reports from different organizations about the world’s press freedom and, in particular, Spain’s

Andersen said one time that “the press is the artillery of freedom”. Maybe, this tales narrator would doubt his own words after seeing the last report from Freedom House, an independent organization – if funded in its 80% by the USA government – which analyzes press freedom all around the world each year. According to the last report, of 2014, press freedom has reached its lowest level in a decade. Only one in seven people lives in a country with free press. The rates of other organizations are alarming too. “Reporters without borders” publishes a yearly study analyzing different aspects: pluralism, media independence, self censorship, the legal frame, transparency and assaults to journalists. Countries such as China, Eritrea, North Korea or Turkmenistan obtain the worst qualifications in those rankings. But those extreme situations should not distract us from the deterioration suffered by the most consolidated democracies, among them, Spain.

 The Spanish Constitution recognises in the 20th article of the first section the right to “express and spread with freedom the thoughts, ideas and opinions through words, writings or any other communication media”. But is it always exercised? Statistics show how, not only press freedom is not always respected, but each time less and less. Press freedom in our country has reached its lowest level since democracy started. In the Freedom House scale, where the less free countries obtain more points, we’re close to Ghana or the Solomon Islands. The program manager, Karin Deutch Karlekar, declares that it was considered to take Spain down, from the “free” country category to the “partially free” one. “The constant worsening that we have seen, especially during the last five years, is disturbing” she says. Spain has experimented a subtle but continuous decline. While in 1994 we had 14 points, being considered one of the freest countries of the planet, in 2013 we reached 28 points. The organization points out different causes of the press freedom deterioration in Spain, but the economic crisis is the main one. Since its beginning, 10000 journalists, more or less, have lost their jobs, and those who still have work, earned the half part of their salaries. Many journalists don’t speak up because they are afraid of being fired. The problem is not censorship any more, but self censorship.

This loss of freedom becomes evident in many individual cases. In 2013, for instance, 1700 workers lost their jobs when the public television of Valencia was closed. The same year, the approval of the new Citizen’s Security Law generated hard controversies. Freedom House affirms that law, called the Gag Law, “restricts the citizens’ right to protest and has serious implications for the freedom of expression. The private financing of the media reduces press freedom too. Banks such as Banco Santander or Caixa Catalunya are stockholders of the media groups Planeta, Mediaset or Vocento.

Press freedom and Spain have had a tempestuous love story, similar to a romantic drama. The first liberal press law was established in 1883, during the period called the Restoration. That law was inspired in the French one and provided certain stability. Actually, not even the dictator Primo de Rivera dared remove it. But Spain has always walked behind the rest of the western world. In France, for example, they already had an absolute press freedom in 1881. Anyway, any little liberalization of the press was dramatically stopped by the press law of the war of 1938. That francoist law, contrary to the first one, was inspired in the Mussolini Press Law (based, in turn on nazi germany’s one). The 20th november of 1975, when Francisco Franco died, the media practiced the press and expression freedom de facto, although it was not recognised until 1977.

Freedom is essential to journalism. Press freedom, specifically, is a right recognised by the UNESCO, who considers it “a central element of the larger right of freedom of expression”. There’s even the Press Freedom International Day, the 3th may, which was established in 1993 by the General Assembly of the United Nations. But this celebration remains useless if political leaders, after taking the photo with a banner saying “Je suis Charlie Hebdo”, maintain the same policies, considered undemocratic by many. Andersen would, probably, rest in silence.

Anuncis