Entrevista a una treballadora del govern de la República de Sèrbia

[Nota: Aquesta persona prefereix mantenir-se sota una identitat anònima degut a la seva feina governamental]

La desaparició de Iugoslàvia va donar lloc a la creació de sis estats. Font: lewishistoricalsociety.com

Sèrbia és la cruïlla de camins entre l’est i l’oest d’Europa; la fissura entre Orient i Occident. Aquest país balcànic de 7,2 milions d’habitants és el punt de trobada de moltes realitats que continuen xocant, com ha passat durant tota la seva història. Aquesta zona al cor de l’Europa central es converteix en una confluència de cultures en el moment en què, en l’actualitat, hi habiten persones d’ètnia sèrbia, hongaresa, zíngara, bosniana, croata, montenegrina, eslovaca, jueva i tantes d’altres que fan que aquesta enumeració sigui només una breu mostra. L’acolorida multiculturalitat, resultat d’episodis de dominació i alliberament cíclics, motiu d’organitzacions polítiques particulars com Iugoslàvia, i font dels principals problemes que ha hagut d’afrontar –i encara afronta- la zona, no és tanmateix per ella sola un problema. Un ciutadà ens explica la seva experiència com a serbi, però sobretot ens mostra des d’un punt de vista humà com la guerra dels Balcans i altres conflictes van ser un fet eminentment polític. Aquesta persona ens revela com la personalitat emotiva i passional dels pobles balcànics pot desencadenar en una col·lisió tan inesperada com lògica, i ens parla de l’encaix d’aquesta realitat complexa a l’Europa actual.

…vaig néixer el 1991, quan va començar tot. Eslovènia havia marxat el 1990 i llavors ho va fer Croàcia… això va ser l’inici de la història. Vaig viure breument a una gran Iugoslàvia i llavors va aparèixer la petita –formada només per  Sèrbia i Montenegro.

Sèrbia és un país, podríem dir, al cor de l’Europa central. Què s’inclina més, cap a Orient o cap a Occident?

El fet és que Sèrbia pertany geogràficament a Europa, però només geogràficament. Perquè en tots els altres aspectes, ja siguin culturals, polítics, etc., Europa realment no ens accepta. Per exemple, a la frontera diuen: “Passaport europeu, per aquí”, i quan hi vaig em diuen que no perquè no sóc de la Unió Europea. No som de la UE però som  allà, a Europa.

Precisament, Sèrbia és país candidat a entrar a la UE des del 2012. Com ho valora la població?

Vam ser acceptats com a candidats però encara queda un llarg procés… En el moment en què ens van admetre tothom estava molt interessat en formar part de la UE, però ara aquest entusiasme s’ha reduït perquè simplement la gent no creu en el sistema polític. Crec que és degut al passat de Sèrbia: hi va haver molts canvis respecte els dirigents, però els principis polítics no es van tocar. Quan parlem de formar part de la UE normalment ho fem en broma, dient que serà pels nostres fills o néts.

Com s’interpreta la gran rebuda a Putin a Belgrad, el 16 d’octubre passat, en relació a la política d’apropament europeu?

Resultat d'imatges de putin a belgrad 2014
Putin a Belgrad, amb una bandera sèrbia darrere. Font: english.republika.mk

En la mentalitat sèrbia som germans amb els russos, majoritàriament per la religió i per motius històrics com les aliances de la I i II Guerra Mundial, i el socialisme que va sortir de la II Guerra Mundial, que ens va unir. No és un vincle real, però la gent se sent propera a Rússia. La cosa és que Rússia no se sent tan propera a Sèrbia. Però la raó d’aquesta gran rebuda va ser econòmica: suposadament Rússia havia de construir un gasoducte que passés per Sèrbia, i això havia de portar molts diners i llocs de treball als serbis. A més, quan Putin va venir, s’havia de celebrar la desfilada militar commemorant l’inici de la I Guerra Mundial, així que ho van ajuntar tot. El moment més estrany va ser quan, al cap d’un temps, Putin va dir: “Al final cancel·lem el gasoducte”.

Des d’Occident, molta gent no entén aquesta afinitat als russos. Tot i que Iugoslàvia era socialista, Tito va trencar amb Stalin…

Tito, arribats a un punt, va dir: d’acord, encara som socialistes però anirem sense Rússia. I això va ser un gran crac. Però el creixement dels estats havia estat el mateix: mentre l’oest es desenvolupava de manera capitalista, nosaltres ho fèiem de forma socialista. I això ho pots notar entre la gent.

Els serbis admiren els russos, doncs?

A la ment dels serbis, sí, hi ha un amor pels russos. És com… no un ideal, però una mena de germanor. Aquesta és la paraula. Com se senten els serbis respecte els russos: germans.

Passejant per Belgrad s’observen moltes referències a Gavrilo Princip… té fins i tot un carrer amb el seu nom! És un heroi nacional?

Placa del carrer de Gavrilo Princip a Belgrad. Font: balkaninsight.com

Al principi no, però ara sí, especialment perquè el 2014 va ser el 100è aniversari de l’inici de la I Guerra Mundial i va estar dedicat a ell. O sigui que sí, és considerat un lluitador per la nació sèrbia, una mena d’heroi.

Això és degut a què Sèrbia és un país molt nacionalista? Hi ha un fort sentiment de ser serbi?

Realment, no. Per la posició geogràfica, estàvem al camí o a la frontera entre potències històriques, molt poderoses. Durant 900 anys, al nostre territori hi va haver la frontera entre l’Imperi Otomà i la monarquia dels Habsburg, o sigui que estàvem dominats. La història va fer que els otomans marxessin però llavors els austrohongaresos van començar a expandir-se, i la gent sèrbia estava farta d’estar dominada. No és nacionalisme, només lluita per la llibertat i existència d’una nació. I quan Iugoslàvia va ser creada, Sèrbia va ser silenciada un altre cop, perquè tots érem iugoslaus.

Durant els teus 23 anys de vida, el teu país ha canviat quatre vegades de nom i de territori. Com has viscut aquests canvis?

Quan la gran Iugoslàvia es va desintegrar i va aparèixer la petita [el 1992], amb només Sèrbia i Montenegro, les coses no van canviar massa: encara anàvem a la costa de Montenegro a les vacances, encara era territori nostre. I quan Sèrbia va passar a estar ella sola [el 2006], als meus ulls érem encara una sola nació: mateixes arrels, mateix idioma… El canvi va ser que sabíem que part dels nostres territoris ja no eren nostres. Però a part d’això, no vaig notar una gran diferència.

Tenies set anys quan l’OTAN va bombardejar Belgrad. Què recordes d’aquells moments?

Quan vas contactar amb mi per fer aquesta entrevista vaig parlar-ho amb els meus amics i vam dir que ho recordem com un temps feliç. Vull dir, teníem set anys, era primavera i ens van dir que no havíem d’anar més a l’escola: ens passàvem el dia jugant a fora. Érem lliures. Això és el meu record principal. Però recordo alguns moments difícils… El meu pare treballava a l’altre costat del pont i jo sabia que l’OTAN bombardejava els ponts. Cada vespre, m’asseia a mirar la televisió per sentir sobre els ponts destruïts. Era la meva manera de preocupar-me pel meu pare: saber que tornaria a casa. D’aquesta manera estava exposada a totes les tragèdies que passaven: veia què havien bombardejat, qui havia mort… A la nit, quan llançaven les bombes, ens despertàvem, els gots es trencaven. Era angoixant, però quan ets petit t’oblides d’aquestes coses.

Aquí un article sobre la situació de Sèrbia, 15 anys (ara ja 16) després dels bombardejos de l’OTAN. Uns bombardejos dels quals Belgrad encara en té empremtes, com les ruïnes del Ministeri de Defensa al centre de la capital: 

Explica’ns com es viu des de dins –des de Sèrbia- la situació de Kosovo.

La guerra amb Kosovo va venir de la cúpula de l’estat, del poder polític: la població albanesa creixia i els serbis van passar a ser una minoria, però això és una cosa natural…  De fet, no estic segura sobre si la meva visió és una visió real, perquè l’he creada a partir de la informació dels meus amics internacionals, que en tenen molta més que jo. La realitat és que a les escoles no ens ensenyen història contemporània: aprenem fins la Segona Guerra Mundial. Després sabem que uns comunistes van derrocar el rei, que al cap d’anys Iugoslàvia va deixar d’existir, i això és tot. No aprenem res de Iugoslàvia ni de Tito, no aprenem res de la desintegració, no aprenem res sobre Kosovo. Ens deixen amb un munt de preguntes.

[Un article sobre les “diferents històries” explicades a les escoles dels països de l’antiga Iugoslàvia, en anglès aquí]

I no es pot buscar la informació per altres bandes? En familiars…?

El problema és que ningú té una única versió objectiva, i et quedes amb una imatge multicolor. No sabem què ha passat exactament al nostre país en els últims cent anys: per raons polítiques, ens estan privant de coneixement.

Com creus que és la imatge que té la gent d’Europa occidental de Sèrbia? Què diries a la gent que se l’imagina com un país insegur i fracturat?

Aquesta imatge de Sèrbia la creen els mitjans de comunicació. Si la gent comencés a investigar i a explorar només una miqueta, els seus prejudicis desapareixerien. La cosa és fer que la gent s’interessi per Sèrbia. Ara els joves d’arreu s’interessen molt per la vida nocturna de Belgrad. Tot i això, no és l’única cosa que oferim aquí. Invito a tothom a venir i a experimentar que amables i hospitalaris som, i a veure totes les coses boniques que ofereix Sèrbia.

[i afegeix per darrere un bon amic italià…]

Com a universitari de la UE que va venir a estudiar aquí durant un any, puc dir una cosa: la majoria del que la gent de l’Europa occidental coneix sobre Sèrbia està basat en la ignorància. Sóc la prova que Sèrbia és un país acollidor: mai he tingut un problema aquí. La cosa és estar informat i conèixer més de l’antiga Iugoslàvia que la guerra. Per això vaig venir a estudiar aquí: volia descobrir-ne altres coses.

Interview with a worker of the Government of the Republic of Serbia

[Note: This person prefers to remain anonymous due to their governmental job]

Out of former Yugoslavia appeared six independent states. Source: lewishistoricalsociety.com

Serbia is the crossroads between East and West Europe –the fissure between oriental and occidental world. This Balkan country of 7.2 million inhabitants is the meeting point of multiple realities that still crash, as it happened along its history. This zone in the heart of central Europe is a confluence of cultures: nowadays it hosts people from more than eight different ethnic groups –such as Serbian, Hungarian, Roma, Bosnian, Croatian, Montenegrin, Slovak, Jewish and so on. This colourful multiculturalism, born as a result of cyclic periods of domination and liberation and also reason of particular political organizations such as Yugoslavia, is the source of the main problems that this zone had to face –and still does. But it isn’t itself a problem. A citizen who due to their current job in the Government prefers to remain anonymous tells us about their experience as a Serb, but mostly shows us from a human point of view how the Balkans war and other conflicts were eminently a politic fact. This person reveals how the passionate and emotional personality of Balkan people can unleash a crash both unexpected and logic –and tells us about the fitting of this complex reality in the actual Europe.

…I was born in 1991, when everything started. Slovenia had already left in 1990 and then Croatia did –that was when the story began. I was really briefly in the big Yugoslavia and then a small one appeared –actually just Serbia and Montenegro.

Serbia is a country in the heart of central Europe. What does appeal most to it, East or West?

The point is that Serbia is geographically in Europe, but just geographically. In every other aspect, it can be cultural, political, etc., Europe doesn’t really accept us. For example, in the borders they say “European passport, here”, but when I go there they say no, because I’m not from European Union. We’re not part of the European Union but we’re there in Europe.

Precisely, Serbia is a candidate country to enter the EU since 2012. How do Serbs see that?

We became a candidate country but there’s still a long process. In the moment that we got accepted, everybody was really interested in joining EU, but now the enthusiasm has decreased. People simply don’t believe in the political system. I think that’s because of Serbia past: there were a lot of changes related to leaders, but not to political principles. When we talk about joining EU we’re mostly joking, like it’s going to be for our children or our grandchildren.

Putin was fervently welcomed in the military parade of last 16th October. How is that analysed considering the polity of European approach?

Resultat d'imatges de putin a belgrad 2014
Putin in Belgrade with a Serb flag behind. Source: english.republika.mk

In Serbian mentality, we’re brothers with Russians. That’s mostly due to religion and also to historical facts such as I and II World War alliances, and the socialism that came out from II World War –that kind of linked us. It’s not a real link, but people feel close to Russia. The point is that Russia doesn’t feel that close to Serbia. But the reason of that big welcome was economic: Russia was supposed to build a gas pipeline that would go through Serbia and it was going to bring a lot of money and workplaces to Serbs. Moreover, when Putin came, there was also supposed to be a big military parade for the 100th anniversary of I World War, and they put both things together. The funny moment after that was when Putin said “okay, we’ll cancel that gas pipeline”.

In Western Europe, most people don’t understand this affinity with Russians. Although Yugoslavia was socialist, Tito broke up with Stalin…

At one point, Tito said: okay, we’re still socialist but we’ll go without Russia. So a big crash happened. But it had really been the same upbringing of the states: while West was developing in a capitalist way, we were doing it in a more socialist way. And you can feel it among people.

Serbs look up to Russians?

In the minds of Serbian people, yes, there’s a love for Russians. It’s like… not an ideal, but kind of a brotherhood. That’s the word for it. How Serbs feel towards Russians: brothers.

Walking through Belgrade, there are plenty of references to Gavrilo Princip… even a street has his name. Is he a national hero? 

Street Gavrilo Princip in Belgrade. Source: balkaninsight.com

In the beginning he wasn’t, but now he is. Especially because in 2014 was the 100th anniversary of I World War and it was kind of dedicated to him. So yes, he’s considered a fighter for the Serbian nation, some sort of hero.

Is that because in Serbia there’s a strong nationalist feeling?

Not really. Because of our geographically position, we were in the way or border line between big historical and powerful countries. For 900 years, the border between Ottoman Empire and Habsburg monarchy was in our territory –so we were ruled upon. We got rid of Ottomans –well, not us, but the history made them leave the territory-, and then Austrians started expanding theirs. Serb people in that time were sick of being ruled. So it’s not nationalism, just fight for the freedom and existence of a nation. And then, when Yugoslavia was created, Serbia was again kind of silenced –we were all Yugoslavs.

Since you were born 23 years ago, your country has changed its name and territory up to four times. How did you experience those changes?

When the “big” Yugoslavia broke up and the small one appeared [on 1992], with just Serbia and Montenegro, things didn’t really change: we would still go to Montenegrin seaside, it was still our land. And when it was Serbia on its own [on 2006], at my eyes we were still one nation: same roots, same language… The change was that we knew that part of our territories weren’t ours anymore. But more than that, I didn’t really feel a big difference.

You were seven years old when the OTAN bombed Belgrade. What do you remember from those moments?

When you first contacted me, I talked about it with my friends and we said that, in our heads, we remember it as a happy time. I mean, I was seven at that time, it was spring and we were told not to go to school anymore: we were playing outside the whole day. We were free. That’s my main memory about it. But there are still other moments that I remember… My father was working across the bridge and NATO was bombing bridges all the time. Every night I would sit and watch TV to hear about the bombed bridges. That was my way to take care of my father: to know that he was going to come home. And in that way I was exposed to all the tragedies that happened: I could see where they bombed, who died… When the bombs fell during the night, we were woken up, glasses broke. It was stressful, but I think that when you are that young you quite forget those things.

Belgrade still has imprints of the NATO bombings, such as the ruins of the Ministry of Defense building:

Tell us how the situation of Kosovo is lived from a Serb point of view.

The war came from the top of the state, from the political power: the fact was that Albanians started having more children and its number didn’t stop growing and growing, but that’s a natural thing. They became a majority in Kosovo and Serbs became a minority. Actually, I’m not sure if my vision is a real vision. My story was created by my international friends –who have more information than me. The thing is that we don’t learn contemporary history at school: we learn until II World War. Then, we know that there were those communists that took the king away and that years after Yugoslavia stopped existing. That’s it. We aren’t learning anything about Yugoslavia nor Tito. We aren’t learning anything about the breaking nor about Kosovo. We’re left with a lot of questions.

But can’t the information be found through other means? Asking relatives, for example?

Nobody has the same objective version. We are left with a coloured picture: we don’t know what happened exactly in our country for the last 100 years. For political reasons, they are taking knowledge from us.

[An article about the “different histories” explained in schools of former Yugoslavia countries, here]

What image do you think people from West Europe have of Serbia? What would you say to those that imagine it as an insecure and fractured country?

That kind of image of Serbia is transported to media. I think that if people started digging and exploring a little bit, all of their prejudices could be broken. The point is to get people interested in Serbia. There is a trend that now is making people interested in Serbia: Belgrade nightlife. That’s interesting young people from all around but it isn’t the only thing that’s offered in here. I’m inviting everyone to come and see and experience how friendly and welcoming we are, and to see all the beautiful things that Serbia can offer.

[and a good Italian friend adds from behind…]

As a young person from an EU country that came to study here for one year, I can say something: most of what Western Europeans know about Serbia is based on ignorance. I’m an evidence that Serbia is a welcoming country: I never had a problem here. The point is to get more informed and knowing further about former Yugoslavia than the war. That’s why I came to study here: I wanted to discover other things.

Advertisements