[Això és la segona part: llegiu-ne la primera aquí]

El precedent holandès

Emmaus Haarzuilens és la primera comunitat que es va crear a Holanda, el 1966. Els terrenys són propietat de la família Rothschild, una de les nissagues més riques del món. L’Abbé Pierre els va conèixer per casualitat i van acordar llogar-los per 60 cèntims al mes. Charles Chaplin n’és un altre benefactor famós: va fer una donació per reformar un dels magatzems, que ara està presidit per un retrat seu. Els terrenys estan envoltats de bosc i canals, un entorn natural que lliga amb la feina que fan els residents. Remon creu que tothom hauria de viure en aquesta harmonia amb la natura: “fa del món un lloc millor”.

A Emmaus Haarzuilens hi ha un mercat els dimecres i l’últim dissabte de mes. Amb això recapten 40.000€ mensuals. Aquests diners serveixen per cobrir el menjar i el manteniment de la casa, així com els tractaments mèdics dels residents. Rozz explica que tenir-ho tot cobert dóna tranquil·litat i ajuda a tenir temps per “curar les ferides profundes”. A més, tots els residents reben una paga setmanal de 50€ i cada mes se’ls abonen 50€ més per les vacances –durant les quals tenen una paga diària de 10€ pel menjar. “Tenim una vida normal”, diu Remon, que explica que algun cap de setmana marxa a pescar amb amics.

DSC06320.JPG
Un dia de mercat a l’Emmaus Haarzuilens: la cua per ser el primer sempre es repeteix

DSC06339.JPG

Un dia qualsevol a Emmaus Haarzuilens

7h. Comença el moviment. Esmorzar ràpid: un sandwich i un cafè.

8h. Primera reunió del dia: distribució de la feina i planificació general.

8.30h. Comença la jornada laboral. Dos residents marxen amb el camió a recollir el que la gent d’Utrecht ja no necessita. Uns voluntaris classifiquen la roba i les sabates al magatzem. Un resident en porta carros plens a la botiga, on més gent col·loca les peces als penjadors i prestatges. Mentrestant, algú obre caixes plenes de llibres empolsegats (però nous) i busca lloc entre els prestatges plens a vessar de clàssics, novetats, llibres en holandès, en anglès, en castellà i altres idiomes. Els encarregats de la cuina renten els plats de l’esmorzar.

10h. Toc de corn. Break! Tothom reunit a la taula del porxo. Cafè i xerrada.

10.30h. Tornada a la feina. Algú talla la gespa. Altres, poden l’heura de les parets del jardí. Un grup mou els mobles amunt i avall perquè estiguin a la vista. Algú fa els comptes a l’oficina.

12h. Toc de corn. Dinar: un parell de sandwichs  i cafè. Segona reunió: repàs de la feina feta i la que queda.

13h. Feina.

14.30h. Corn i break. Cafè.

15h. Feina.

17h. Fi de la jornada laboral. S’ha de buidar el camió, a vessar de roba, mobles, sabates, llibres, algun ordinador, alguna bicicleta. Demà es classificarà tot.

18h. Sopar: plat únic i contundent. Tercera reunió diària: valoració del dia i organització de l’endemà. El cicle tornarà a començar.

DSC06390.JPG
Els dies de mercat, però, són els més importants

Jos, com a resident més veterà, coneix a fons el funcionament de la comunitat i explica que no són “treballadors socials”. La gent, si ho necessita, va al psicòleg i soluciona els seus problemes. En principi els residents entren per un any, però es poden quedar més temps si agafen més responsabilitat: “llavors s’ha de ser portador de la idea d’Emmaus, no només estar aquí per menjar i treballar”. Jos és clar: “Sense sostre no vol dir incapaç: per això aquí fem rotació laboral i tothom pot fer totes les feines”. A més dels residents, a la comunitat hi col·laboren entre 20 i 25 voluntaris.

Emmaus és una organització que vol fer del món un lloc millor. Es basa en la igualtat i la sostenibilitat. Per construir una comunitat només cal eliminar els prejudicis i oferir a tothom una oportunitat. “Tots som una gota d’aigua però junts podem ser un oceà”, comenta Walter. I aquests grans ideals es veuen materialitzats dia a dia: un dels grups que més compra al mercat setmanal és el dels sirians ja instal·lats. Emmaus és per ells una de les primeres parades en la construcció de la nova vida a Europa.

Jorris de moment no vol marxar. Se sent a gust a la comunitat i pensa que quan arribi el moment de sortir-ne, ho sabrà. “No crec que m’estigui aquí tota la vida: vull fer més coses. Vull veure el món”.

[This is part two: read the first one here]

The Dutch precedent

Emmaus Haarzuilens was the first community created in The Netherlands, in 1966. The land owners are the Rothschild family, one of the richest lineages in the whole world. Abbé Pierre met them by chance and they agreed on renting the place for 60 cents per month. Charles Chaplin is another famous benefactor of the community: he donated money to renovate one of the stores, now decorated with his picture. The buildings are surrounded by forest and channels –a natural space that fits the companions’ work. Remon thinks that everybody should live in such harmony with nature: “it makes the world a better place”.

Emmaus Haarzuilens sets up a market every Wednesday and the last Saturday of the month. This way they earn 40.000€ per month –which is used to pay food and accommodation, as well as companions’ medical treatments. Rozz says that having everything covered eases and gives time to “heal deep wounds”. Moreover, every companion receives a 50€ weekly allowance and 50€ per month for holidays –during which they have a 10€ daily allowance for food. “We have a normal life”, says Remon, who explains that now and then he goes fishing with friends on weekends.

DSC06320.JPG
Market day: there’s always a line to be the first to come in

DSC06339.JPG

A random day in Emmaus Haarzuilens

7 am. Everybody starts moving. Quick breakfast: a sandwich and a coffee.

8 am. First meeting of the day: division of the work and general planning.

8.30 am. Work time. A couple of companions leave with the truck to pick up whatever Utrecht’s people don’t need anymore. Some volunteers classify clothes and shoes in the store. A companion brings trolleys full of them to the shop, where they will be put in hangers. Meanwhile somebody opens boxes with dusty (but new) books and searches for place in the shelves. Kitchen duty washes the breakfast dishes.

10 am. Horn call. Break time! Everybody’s on the porch. Coffee and small talk.

10.30 am. Back to work. Somebody cuts the grass. Others lop the ivy of the garden walls off. A group moves the furniture so it’s in sight. Somebody does the accountability in the office.

12 pm. Horn call. Lunch: a pair of sandwiches and coffee. Second daily meeting: review of what work is done and what remains.

1 pm. Work.

2.30 pm. Horn call & break. Coffee.

3 pm. Work.

5 pm. End of the working day. The truck has to be emptied –it’s full of clothes, furniture, shoes, books, computer, bicycles. Tomorrow everything will be classified.

6 pm. Dinner: one strong dish. Third meeting of the day: day review and tomorrow planning. Everything will start again.

DSC06390.JPG
However, market days are the most important

Jos knows deeply the inner running of the community –he’s the most veteran companion. He says that they aren’t “social workers”. People, if needed, go to the psychologist and solve their problems. At the beginning companions are accepted for a year, but they can stay longer if they take on more responsibility: “they have to carry the idea of Emmaus –not only do the work, eat and sit there”. Jos is water-clear: “homeless doesn’t mean incapable: here we do job rotation and everybody can do everything”. In addition to the companions, around 20-25 volunteers collaborate in the community.

Emmaus is an organisation who wants to make the world a better place. It’s based on equality and sustainability. To build a community is compulsory to delete prejudices and offer everybody an opportunity. “We’re all a drop of water but together we can be an ocean”, says Walter. These ideals are brought to reality on a daily basis –one of the groups who frequent Emmaus market are the Syrians recently settled. Emmaus is for them one of the first stops in the construction of their new life in Europe.

Jorris doesn’t want to leave at the moment. He feels comfortable in the community: “as long as I like it here, I’ll stay”. Yet he doesn’t think that he stays forever. “I want to do more things: I want to see the world”.

Advertisements