David Bassa i Cabanas (Granollers, 1971) és el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Va ser-ne un dels fundadors, establint-ne els precedents durant els anys universitaris a la UAB. Compromès amb l’independentisme des de la joventut, ha escrit diversos assajos històrics sobre la seva evolució a Catalunya (L’independentisme català, 1979-1994, 1995), especialitzant-se en l’independentisme armat (L’independentisme armat a la Catalunya recent, 1997).

David Bassa
David Bassa abans d’entrar a l’entrevista, a Catalunya Ràdio. Foto: Montserrat Beltran

Té una llarga trajectòria dins la secció d’informació política, tant en televisió (TV3, TVE) com en ràdio; actualment treballa a El Matí de Catalunya Ràdio. Va començar a la premsa comarcal, al diari del Vallès Oriental El 9 Nou.

Defensor del periodisme crític, independent i català, ha investigat casos de tortures a l’Estat espanyol, especialment les emmarcades en l’Operació Garzón, procés pel qual es van detenir i empresonar independentistes catalans durant l’estiu olímpic del 1992. En els seus llibres ha alternat l’assaig amb la literatura, adoptant un estil més prosístic a llibres com Quan els malsons esdevenen realitat (1999) i Memòria de l’Infern (2002). Aquest últim, així com Terra Lliure: Punt Final (2007) han estat adaptats com a documentals televisius.

En David Bassa ens rep a Catalunya Ràdio un dimarts a quarts d’onze del matí, un cop ja ha acabat la seva secció a el programa.

Periodisme vocacional

El periodisme ha de ser una vocació?

El periodisme ha de ser una vocació per força perquè és una feina molt dura: mal pagada en general, dura d’horaris i a nivell de conciliació… Per tant, si no tens vocació, millor que no ho facis: no és una feina fàcil.

Quan vas decidir ser periodista?

Amb 13 o 14 anys ja m’agradava fer veure que feia portades de diari i coses així, però fins els 16 o 17 anys no vaig decidir-me. De fet vaig estar dubtant bastant entre periodisme i arqueologia. M’agradava buscar; buscar què hi ha darrere, buscar els orígens de les coses… 

Ha canviat la teva visió del periodisme des que vas començar a estudiar o a treballar com a periodista?

Ha canviat molt, però perquè el periodisme també ha canviat molt. Durant els anys que vaig treballar a El 9 Nou, on vaig començar, ja vam canviar el sistema informàtic dues vegades. Al principi, les notícies arribaven per fax, no hi havia Internet: el periodisme de fa 20 anys no tenia res a veure, tècnicament, amb l’actual. Hi havia uns grans mitjans consolidats amb un prestigi; no hi havia una competència global. Ara els mitjans s’han multiplicat, tot és multimèdia, es permet l’ús de molts formats alhora, les xarxes competeixen amb els mitjans… La feina ha de ser pensada de manera diferent. El concepte de periodisme ha canviat radicalment: la majoria de gent ara està molt informada sense haver de comprar cap diari ni consumir cap TV en concret. A través de la xarxa la gent es va informant. Una altra cosa és si la informació de la xarxa és rigorosa, això és un altre debat.

Grup de Periodistes Ramon Barnils

Com es va formar el grup de periodistes Ramon Barnils?

Al principi érem un grupet d’uns 20 joves que estudiàvem Periodisme i que de tant en tant coincidíem. Organitzàvem sopars i gintònics per fer-la petar, passar contactes, fer safareig, criticar la professió… per fer periodisme de barra. (Que això s’està perdent, també.) Molt sovint en Ramon Barnils també venia. Quan ell va morir, vam decidir seguir trobant-nos i en honor seu posar-nos el seu nom. El que teníem en comú entre nosaltres i en Ramon era una visió del periodisme: un periodisme crític, independent i pensat i fet des dels Països Catalans. És a dir, desacomplexadament català i independentista, si se’n vol dir així. Sense ser polític ni partidista. Ara sortosament això ja és molt transversal, però fa 15 o 20 anys no. Llavors, periodistes que quan deien “país” es referissin a Catalunya i “govern” a la Generalitat, no n’hi havia. Nosaltres intentàvem trencar aquest xip. Això ens unia molt, i així va néixer el grup Barnils.

“El que teníem en comú amb en Ramon Barnils era una visió del periodisme crític, independent i pensat i fet des dels Països Catalans”

Quins objectius heu tingut durant la trajectòria del Grup?

Vam començar fent comunicats i manifests quan consideràvem que un mitjà havia censurat o acomiadat algun periodista. Ara tenim un portal propi: el mèdia.cat, un observatori crític dels mitjans que és únic al sud d’Europa. Cada dia analitzem críticament el que fan els mitjans. A partir d’aquí van néixer els Anuaris dels Silencis Mediàtics i els llibres de les Edicions Saldonar. El que ens fa sentir orgullosos és que va néixer com un grup molt endogàmic i ja no ho és gens. De 20 membres ara ja en som 130, i ens hem tret l’espina que teníem clavada perquè tenim una finestra [mèdia.cat] on el grup Barnils fa el seu propi periodisme. És una finestra d’esperança pels periodistes que estan patint moltíssim, pels acomiadaments, retallades, autoncensures… És molt positiu poder fer periodisme crític i independent, finançat amb campanyes de micromecenatge i que així no deu lleialtat a cap poder fàctic ni entitat.

Llibertat d’expressió a Espanya

La vinculació dels teus treballs amb la política, particularment amb fets recents, t’ha portat conseqüències directes (censura, amenaces…)?

Conseqüències sempre n’hi ha. Hi ha bronques, picabaralles, polèmiques… Sobre el pròleg de Desmuntant Societat Civil Catalana, en José Domingo [secretari de SCC] ha generat una polèmica a Catalunya Ràdio qüestionant-me a mi, al Jordi Borràs… Però això seria pecatta minuta.

(Àudio de la discussió  -minut 01:00:40)

Quan treia els llibres, articles qüestionant-me a mi o al meu periodisme eren una constant. Quan jo vaig començar a fer els meus treballs periodístics a la carrera sobre l’independentisme i especialment sobre l’independentisme armat, no n’hi havia. Això va fer que se m’estigmatitzés, se’m va posar la llufa del periodisme independentista -quan no periodista terrorista, que també se m’ha dit. El documental de Terra Lliure, per exemple, va ser portat al Parlament, va portar preguntes parlamentàries. Però el periodisme ha de ser vocació i al final has d’assumir-ho.  Jo estic molt tranquil i al final, per moltes pressions, tot és política i si el periodisme està ben fet, es valora. Pot no agradar a algú, però si és periodisme no poden fer res més que queixar-se. Les polèmiques i els atacs tanquen portes però aquí estic.

En algun moment has pensat que corries perill per les teves investigacions?

Durant l’Operació Garzón estava fent el llibre sobre l’independentisme armat, i llavors em vaig espantar perquè molts dels que volia entrevistar van desaparèixer, es van amagar. Sé que els meus pares estaven convençuts que teníem el telèfon punxat per la policia. Però això és indemostrable. El meu entorn ha patit més que jo per por. Hi ha més por preventiva i autocensura que no motius reals per estar espantat. Potser sóc una mica inconscient, però cal un punt d’inconsciència. Per això també continuem mantenint el Ramon de referent, perquè tenia un tarannà de rebel, inconscient, revoltat. Com de “escolta, és igual que el món funcioni així, no hi estem d’acord i hem de voler canviar-ho: per tant, intentem-ho”.

DSC_0011
Foto: Montserrat Beltran

“Hi ha més por preventiva i autocensura que no motius reals”

Situació política dels anys 90 i ara

El clavegueram policial que denuncies als llibres encara existeix?

I tant. Totalment. El que passa és que és tan evident que ja no ho veiem. Els estats necessiten clavegueres perquè com deia Churchill, “els estats no tenen amics ni enemics, tenen interessos”. Es necessiten clavegueres que ara ataquin, ara defensin… això sempre ha estat així.

Com ha evolucionat la relació dels poders fàctics i polítics d’Espanya i de Catalunya a partir del creixement de l’independentisme ciutadà? A l’Operació Garzón denuncies una entesa entre els alts càrrecs polítics espanyols (Felipe González,…) i catalans (Maragall, Pujol), hi ha aquesta connivència ara?

La relació política s’ha trencat però les relacions entre els poders fàctics catalans i espanyols no. Els poders fàctics són transnacionals, no tenen banderes: només miren pels seus interessos. Però la relació política s’ha trencat clarament. Les connivències polítiques que hi havia el ’92 s’han trencat. De fet, el cas Pujol ho demostra: és un cas paradigmàtic sobre com una família que ha estat coberta per la manta dels poders fàctics, quan es trenca la relació política, es destapa.

Independentisme

Quina creus que és la relació de Catalunya amb Espanya en comparació amb les del ’79 i del ’96 que descrius al llibre l’Independentisme armat?

Ara seria molt més semblant al ’79 que no al 95–96. El 1996 hi va haver el canvi PSOE-PP al govern de l’Estat, i el PP suposava la regeneració del franquisme a nivell electoral. Això semblava que estava trasbalsant el taulell polític.  Però en el fons tot es va reequilibrar. Ara la relació entre Catalunya i Espanya sí que està en un punt molt semblant al ‘79, o potser el trencament és molt més fort. Al ‘79, la societat catalana acceptava la regeneració de l’Estat espanyol, la democratització, la monarquia parlamentària… Ara això ja està acabat. Hi ha una percepció entre una majoria aclaparadora de la societat catalana que això ja no dóna per més: que el rei continua sent el fill del que va posar Franco, que les estructures continuen sent les mateixes. És a dir, que en el fons, l’Estat espanyol ha marejat la perdiu però no ha volgut modernitzar-se a partir de la democratització. Això ha portat a un punt de trencament des de la saturació. Ara la societat catalana ha arribat a un moment de “o caixa o faixa”; o hi ha un trencament i replantejament global de l’estructura de la Península Ibèrica, o estarem donant voltes eternament. Això que l’independentisme sempre ha dit, ara ja és assumit per una gran majoria del país.

Paper dels mitjans de comunicació

A l’Operació Garzón denuncies el paper dels mitjans com a encobridors dels fets i tergiversadors de la informació. Dius que la televisió i ràdio públiques catalanes han demostrat ser uns “mitjans d’obediència espanyola”. Això continua sent així? Quins canvis s’han produït i per què?

Això també ha canviat. Si hi hagut un trencament polític entre l’Administració catalana i l’espanyola, també ha afectat l’espai comunicatiu. Empresarialment no, si més no a nivell estatal, ja que s’ha concentrat el mercat amb Atresmedia i Mediaset. Però a nivell català ha sortit el Diari Ara, que és d’obediència catalana, com el Punt Avui, també han sortit uns quants digitals… A nivell mediàtic sí que hi ha una evolució clara.

Objectivitat en el periodisme

Als teus llibres sovint valores o fas judicis de valor. Què opines de l’objectivitat en el periodisme? A vegades és millor renunciar-hi en favor de la transformació social?

Ara cada cop menys es defensa l’objectivitat com a gran valor, perquè és fal·laç. Ser objectiu és impossible perquè no som objectes. Durant molt de temps s’havia creat el mantra que el bon periodista és el que només explica els fets, sense posar-hi sentiments. Ara el Twitter ha accelerat aquest debat, perquè si en una piulada un ciutadà diu el titular, el periodista només pot competir-hi donant un valor afegit, un background. El periodisme està evolucionant però no amb l’objectivitat de què ha passat, sinó explicant el per què ha passat. Això no vol dir caure en el “jo crec”. El periodisme no pot ser objectiu però sí que ha de ser honest: explicar sempre la veritat. Explicar una cosa sense amagar que no som objectius, però argumentant-la bé. El prestigi i la credibilitat han de venir mitjançant interpretacions ben construïdes i fonamentades.

En relació a les tortures policials, que tractes en profunditat als teus llibres, has consultat la Guàrdia Civil? Tècnicament s’hauria de parlar amb les dues bandes, però també és així quan es donen violacions dels drets humans?

Vaig intentar-ho, però la Guàrdia Civil mai no va voler. Ells saben que si no estàs constrastat estàs coix i juguen a això. Amb el documental Terra Lliure: punt final, pel qual havia aconseguit entrevistar Jordi Pujol i el jutge Garzón, vaig moure molts fils i vaig tenir una reunió amb la comandància de la Guàrdia Civil de Barcelona a través d’un periodista que els coneixia personalment. Els estava explicant tot però em van dir “no cal ni que segueixis, ja sabem qui ets. Nosaltres creiem que d’aquest tema no se n’ha de parlar i farem tot el possible perquè no se’n parli”. Ho he intentat sempre però mai no col.laboren. No volen, no tant per angúnia, perquè podrien negar-ho tot, sinó perquè prefereixen no ser-hi per perjudicar el producte.

DSC_0022

Tenint en compte el paper de connivència del jutge Garzón als casos de tortura que has investigat, com va ser  per a tu com a periodista entrevistar-lo pel documental Terra Lliure: punt final?

Va ser un dels grans moments dels últims anys, un moment revelador per a comprovar fins a quin punt una persona pot ser cínica. Tot i saber que jo havia escrit un llibre sobre ell (L’Operació Garzón), i que el seu cas havia sortit a totes les portades amb aquest nom i, fins i tot, havia arribat als tribunals d’Estrasburg, davant meu va dir que no sabia que es deia així, que no en sabia res de les denúncies de tortures…  Un moment molt curiós. Els dos realitzadors i jo, en silenci, pensàvem “però aquest tio se’n fot o què?”. Negava la major, com si jo et dic “no em dic David Bassa, demostra que em dic David Bassa”. Vam constatar el que ens havien dit els torturats, que parlaven d’ell com una persona molt freda que no s’inmutava pels seus relats.

Història

Ramon Piqué, a Quan els malsons esdevenen realitat, explica que, quan va ser alliberat, la impunitat dels seus torturadors li va fer pensar, salvant les distàncies, en el nazisme. Quan parles de les tortures en els teus llibres, no tens la sensació que els fets històrics es van repetint?

Sí, les clavegueres de l’Estat hi són i hi continuaran sent. El que canvia són les motivacions. Abans tocava torturar independentistes i ara torturen immigrants als CIEs (fet que denunciem molt sovint al Mèdia.cat). Canvia la víctima però el funcionament és el mateix. El problema de l’Estat espanyol no és conjuntural, és estructural. Quan Franco va morir i deia que ho deixava “todo atado y bien atado” era veritat. Aquesta estructura no s’ha trencat i seguirem donant voltes fins que no sigui així. Això vol dir trencar l’Estat en tres o quatre o els que siguin. 

“El problema de l’Estat espanyol no és conjuntural: l’estructura de l'”atado y bien atado” no s’ha trencat”

Estil periodístic

A Memòria de l’Infern i Quan els malsons esdevenen realitat utilitzes un estil més literari, que justifiques a la introducció, citant Truman Capote. Penses que la literatura i el periodisme són compatibles? La frontera és clara?

La frontera és claríssima. Quan diem periodisme literari, com l’escola de Truman Capote amb A sang freda per exemple, el que intentem és, a partir d’una informació periodística i uns fets contrastats, utilitzar una forma literària per a que passi de manera més amena, i sacsegi més al lector. És com un documental, el pots fer de moltes maneres. Pots jugar molt amb les formes però partint sempre de fets reals. Jo crec que és aquí on hi ha la gràcia, que tens molt espai per córrer.

En aquests llibres, la teva veu desapareix i es converteix en el canal a través del qual parlen els protagonistes. En d’altres, en canvi, fas servir l’assaig històric. Amb aquest estil has guanyat diversos premis. Com aconsegueixes separar-los?

L’objectiu és diferent. Quan fas assaig vols explicar el perquè de les coses, vols donar context a partir de les teves investigacions i, per tant, necessites aparèixer tu. Quan fas un treball on no cal posar en context perquè la força dels testimonis ja és tant devastadora que és millor que parlin ells sols,  t’inhibeixes, fas de canal, d’entrevistador. Contribueixes el relat a través de les entrevistes sense posar-hi res més.

DSC_0024
Foto: Montserrat Beltran

 

Fonts i testimonis en entrevistes

A l’hora d’entrevistar els testimonis pels teus llibres, com tractaves el tema de la tortura amb la víctima? Quines dificultats hi podies trobar?

Intentava ser el màxim de comprensiu possible quan es desmuntaven, escoltar-los molt, no dirigir massa la conversa ni forçar el ritme. Però, a la vegada, aturar-me als moments importants o quan tenien lapsus temporals. A Memòria de l’Infern, era gent molt gran que seguia un procés molt delicat per a reviure tot, i de vegades, havies de parar l’entrevista o renunciar a preguntes. Quan obligues l’entrevistat a reviure mentalment un trauma, é s complicat. No pots fer de periodista a sang freda, has d’estar atent a la reacció emocional.

A la introducció d’aquest llibre expliques que, en cas d’incongruència històrica, vas decidir fer primar sempre el relat de l’entrevistat. 

Aquesta història s’ha explicat moltes vegades i jo no volia fer-hi cap esmena. Volia deixar constància escrita que hi va haver catalans republicans que van estar tancats als camps de concentració pel fet de ser catalans i republicans. La força d’aquest llibre és la primera persona.

Separació entre els casos investigats i la vida personal, entre el periodista i la persona

Casos de tortura, nazisme… t’ha afectat personalment? Has anat canviant d’ideologia o posició política en funció de les investigacions?

Sempre evoluciones, creixes i t’ho replanteges tot molt. He agafat molta més percepció de la fragilitat de la vida. Memòria de l’Infern et fa pensar molt fins a on pot arribar la crueltat humana. I quan veus pel.lícules de terror, penses que tot això no és res, només són contes de fades. El veritable dimoni el portem a dins, no hi ha res que pugui fer més mal que nosaltres mateixos. Te n’adones que més terrible del que hem fet nosaltres en la història de la humanitat no ho ha fet cap dimoni en cap conte de fades.

“Més terrible del que hem fet nosaltres en la història de la humanitat no ho ha fet cap dimoni en cap conte de fades”

Com aconseguies gestionar-ho per poder continuar fent el llibre sense que t’afectés personalment?

Tenia la sort de que mai ho feia al cent per cent, de fet, mai no  he fet res al cent per cent. Tots els llibres, tots els documentals sempre han estat fets fora d’hores, continuant treballant, a les vacances, als vespres sense dormir. Quan no estàs volcat al cent per cent no t’acaba de posseïr del tot. La part dolenta és que acabes destrossat però la part bona és que et permet desconnectar, et salva.

Fotoperiodisme

A Memòria de l’Infern destaquen molt els retrats com un element molt important a l’hora d’entendre el relat i qui és aquella persona. Quin creus que és el paper de la imatge en el periodisme?

El fotoperiodisme és essencial. Ha estat injustament menystingut. Ara s’estan començant a rescabalar els fotoperiodistes de la guerra del 36, per exemple, que són vitals per entrendre-la. I tot i que amb els smartphones hi hagi molt material audiovisual, un fotoperiodista sempre serà superior. Ja té tot un background i les fotos que fa tenen molt més pes informatiu  que el que pugui fer qualsevol persona. 

Exploració de nous formats

L’anuari del Mèdia.cat és innovador en el seu ús d’infografies per mostrar la informació. Quin paper tenen els nous formats en el periodisme actual?

Pel que fa al Mèdia.cat havíem vist que hi havia molts mitjans digitals (La Directa, Crític…) que feien això. Necessitàvem més valor afegit. La tendència de les noves generacions és veure la pantalla amb moltes coses obertes a la vegada. Havíem d’intentar acostar-nos-hi, encara que sigui en format paper. Donar més d’una cosa a l’hora, jugar amb els colors, amb les infografies, amb informacions paral·leles. Intentar actualitzar el llenguatge formal de l’usuari.        

“Les generacions joves tenen assumit que tot és immediat i fàcil. Potser a moltes feines sí, però al periodisme, si no tens un endoll, no”

Estudis de Periodisme

Com valores els estudis de periodisme actuals? Cal estudiar periodisme per ser periodista? 

El periodisme, com totes les carreres, té un sentit. S’ha de tenir una bibliografia, uns referents… Apart dels mètodes, cal estudiar també la història. Hem de recuperar el periodisme català de la República, valent i nacionalment desacomplexat, que ha quedat oblidat. Trobar fils conductors entre Irene Polo, Eugeni Xammar, Josep Palà i en Ramon Barnils, Xavier Vinader i els periodistes de després, i així dotar als periodistes d’un univers propi. Dir que no cal estudiar-lo neix de la percepció antiga que els periodistes han d’explicar el que passa. Això ara ja ho pot fer tothom. Hem d’explicar per què passen les coses i per això s’ha d’estudiar una mica.

Tothom ens diu que el periodisme està molt malament. Quins consells tens pels joves i futurs periodistes? 

Jo el que veig pels becaris que passen pel programa és que les generacions joves no tenen tant interioritzat que cal picar molta pedra. Fer periodisme és molt dur. És cert que el periodisme, com moltes altres coses, està fatal. Però també és cert que sempre hi haurà recanvis, gent que es jubilarà. Per guanyar-te aquell lloc has de tenir clar que hauràs de treballar moltes hores. I potser passes uns anys complicats. Jo estava igual que vosaltres. Quan vaig començar a  El 9Nou durant dos o tres anys només picava les farmàcies de guàrdia i les cartelleres. Cal demostrar interès i neguit. Potser un dia et deixen fer una crònica, i cada vegada més. Avui en dia, les generacions joves tenen assumit que tot és immediat i fàcil. Potser a moltes feines sí, però al periodisme, si no tens un endoll, no.

Material audiovisual (imatges i vídeos): Montserrat Beltran  (Instagram: Artualitat)

Advertisements