Eulàlia Comas (Mataró, 1980) és periodista. Però la pròpia vocació periodística l’ha portat a desvincular-se d’aquesta professió. Ens explica que necessita sentir-se lliure, explotar la seva subjectivitat (que considera inherent a qualsevol periodista) i ser creativa. Per això està virant cap al món del documental.

DSC07170
Foto: Imponderabilia Mundi

Comas va estudiar Periodisme a la UAB (1998-2003) i Antropologia a la UNED (2006-2012). Ara està fent el màster Documental de Creació a la UPF (2014-2016). Ha treballat en diversos àmbits de la comunicació: comunicació corporativa, mitjans convencionals i guió de projectes audiovisuals. Ha estat redactora d’informatius de ràdio i televisió a diversos mitjans, entre ells IB3. Al 2012 va agafar una excedència per dedicar-se a la realització del documental “Economia Col·lectiva. L’última revolució d’Europa” (2014), sobre les col·lectivitzacions d’empreses a Catalunya entre 1936 i 1939.

Ara és redactora de l’informatiu “8 al dia” de 8TV els caps de setmana i es troba immersa en un nou projecte: el documental “L’espera”.

Periodisme vocacional

El periodisme ha de ser una vocació?

Claríssimament. Si no tens vocació, dedicat a una altra cosa. Per qualsevol ofici se’n necessita, perquè és la manera de poder-lo fer bé, però si no t’agrada el periodisme no t’hi dediquis perquè no té horaris. Ho has de sentir.

Per què i quan vas decidir ser periodista?

A mi m’agradava molt la filosofia, però em van dir que si estudiava la carrera acabaria sent docent. Vaig pensar que Periodisme estaria bé.

I dentre totes les opcions que tenies, per què vas triar precisament la carrera de Periodisme?

Vaig triar Periodisme perquè m’agrada escriure, l’actualitat i tinc sensibilitat social. Jo crec que qualsevol periodista n’ha de tenir. Com deia Kapuscinski, aquesta professió no serveix per cínics. Jo veig el periodisme com un instrument per millorar el món en què vivim i també per visibilitzar allò que no es vol que es visibilitzi, però aquesta és la meva visió del periodisme. Com deia Orwell, “periodisme és publicar allò que algú no vol que es publiqui, la resta són relacions públiques”. Però avui en dia difícilment a les redaccions es fa periodisme: les pròpies rutines de producció el constrenyen molt. És molt fàcil que una persona que té vocació es frustri als mitjans i opti per altres camins.

“Avui en dia difícilment a les redaccions es fa periodisme: les pròpies rutines de producció el constrenyen molt”

Professió

Has treballat com a periodista a diferents àmbits. Creus que s’exerceix de diferent manera segons l’espai? 

Ara que estic treballant a televisió me n’adono que hi ha molta gent jove que tria la TV com un aparador per sortir en pantalla i obtenir una certa fama. Això és trist. Pel que fa als mitjans, tinc la sensació que segons quins temes s’aborden més pensant en l’audiència que no en fer bon periodisme. Falten espais per contextualitzar. D’altra banda, jo no considero que la comunicació corporativa sigui periodisme tot i que n’utilitzi les eines.

Però hi ha molts periodistes que s’hi dediquen.

La gent amb més experiència marxa dels mitjans privats (no tant dels públics) cap a la comunicació corporativa perquè està més ben pagat, perquè els horaris són millors. Els mitjans s’aprofiten de la vocació de la gent, que surt de la carrera amb il·lusió i accepta qualsevol salari i condició.

Has demanat que no et renovin la feina actual com a periodista al juliol. 

La meva idea és dedicar-me a un àmbit més creatiu: als documentals. Crec que la pròpia vocació periodística m’ha portat cap aquí. La impossibilitat de poder fer periodisme moltes vegades, també els horaris i els sous, que no compensen. Cada vegada m’interessa més allò creatiu, perquè crec que en la cultura i en l’art és on avui dia podem qüestionar la realitat i visibilitzar allò que ens volen invisibilitzar. A vegades sento que l’espai periodístic és rígid i ara em ve molt de gust dedicar-me al que més m’omple: el documental.

“Crec que en la cultura i en l’art és on avui dia podem qüestionar la realitat i visibilitzar allò que ens volen invisibilitzar”

Què tha portat a prendre aquesta decisió?

Ara em ve de gust fer alguna cosa que pugui parir jo, ser més creativa. El periodisme, al final, també acaba sent un bucle, any rere any es repeteixen les notícies i és l’editor qui decideix el que fas. És cert que el micro i la càmera t’obren moltes portes i et permeten conèixer gent molt interessant, però em ve de gust sentir-me més lliure.

DSC07173
Foto: Imponderabilia Mundi

Estat del Periodisme

Què opines de l’objectivitat en el periodisme?

L’objectivitat per mi és una gran fal·làcia. Nosaltres som subjectes, per tant, no podem ser objectius: en tot cas hem de ser honestos. Nosaltres som com som, amb les nostres ideologies, però no és dolent, simplement s’ha de ser honest. L’objectivitat és irreal.

Sovint es confronen dues visions: el periodisme com a descripció neutra o com a motor de transformació social.

Un periodisme neutre és impossible. Tu selecciones allò que destaques o les imatges que poses, totes les paraules connoten.  A banda, si el periodisme serveix per assegurar la democràcia, com diuen molts, també ha de visualitzar les contradiccions del sistema i les injustícies. Ha d’ajudar a qüestionar el què està passant i donar eines perquè es pugui actuar.

Creus que hi ha censura?

Avui en dia potser no n’hi ha tanta però sí que hi ha autocensura. I la censura passa també per la sobreinformació: és difícil veure què falta.

Lautocensura la promouen els mitjans?

Sí, s’espera que el periodista s’autocensuri, depenent de la línia editorial. Hi ha molts casos de periodistes que no ho han fet i han patit per això. I el periodista dissident, el que s’atreveix a qüestionar i a no autocensurar-se, té molts números per a què el facin fora.

“El periodista dissident té molts números per a què el facin fora”

Thi has trobat?

Sí, clar. Sentir que hi pot haver repercussions per coses que hagis dit. I no només per la línia editorial, també per la publicitat, que condiciona.

El periodisme està fent la seva funció social?

El periodisme ben entès és necessari. És el que fa que una societat sigui democràtica i la gent pugui actuar, informada. El periodisme ha de millorar molt encara. Sí que es parla del slow journalism però clar, no hi ha diners i al final tots acabem fent el mateix. Els mitjans de vegades legitimen el discurs dels de dalt, no els qüestionen.

Quin benefici aporta això al poder?

Els permet mantenir el statu quo. Qui és el propietari dels mitjans? Els mitjans són motors d’ideologia, d’influència. Si cap mitjà és solvent, per què es mantenen? Perquè són centres de poder. Depèn de com siguis és molt difícil treballar en un mitjà amb una línia editorial molt marcada. Si tens molts principis pots tenir moltes úlceres.

Com creus que està la llibertat dexpressió a Espanya?

El tema dels titellaires és preocupant. Això no és llibertat d’expressió. Hi ha vàries vares de medir-la. Jo crec que la TV pública està molt condicionada per qui governa. A Mallorca, es feien seus els mitjans: eren el seu instrument. Aquí a Catalunya estan condicionats des del moment que els qui governen posen els càrrecs directius.

Quan ens preguntem si hi ha llibertat d’expressió, quan ens preguntem si els mitjans són independents, és que no ho tenim clar.

“Quan ens preguntem si hi ha llibertat d’expressió és que no ho tenim clar”

I tot i aquest punt de vista crític, penses que el periodisme encara és necessari?

Evidentment que el periodisme és necessari! Però costa trobar bon periodisme, perquè el bon periodisme incomoda i això implica arriscar-se.

S’ha de poder combinar l’adrenalina de les coses que passen al moment amb un anàlisi en profunditat però manquen mitjans que apostin per la investigació. Falta gent valenta. Però no n’hi ha prou amb gent valenta perquè els de dalt poden escapçar-los el cap.

Com veus que surtin mitjans alternatius que fan periodisme més independent i no depenen de la publicitat?

És molt positiu. Jo he fet col·laboracions [amb mitjans més crítics] sense cobrar ni un duro, però no puc viure d’això. I arriba un punt que ja no m’interessa: vull fer coses més creatives.

D’altra banda, no hem d’idealitzar aquest tipus de mitjans. El problema sovint és que estan molt poc professionalitzats. Es nodreixen de gent que no és periodista, en part perquè no es cobra, i això pot anar en detriment del periodisme.

Com veus el paper del periodisme ciutadà?

Amb Twitter i Facebook tothom és un periodista potencial. Però no tothom pot ser periodista. S’ha de saber comunicar. Cal contrastar les informacions. A vegades els propis mitjans acabem picant el que ha dit un altre mitjà i si aquest s’equivoca, tots ho fem. Les pròpies rutines ens empenyen a donar la notícia massa ràpid i sovint això fa que no donem informació de qualitat.

DSC07167
Foto: Imponderabilia Mundi

Documental “Economia col·lectiva”

Per què vas decidir fer el pas d’agafar l’excedència per dedicar-te al documental “Economia col·lectiva”?

Jo treballava a IB3 (la Ràdio Televisió Pública de les Illes Balears) i en aquell moment, a les Balears, hi governava el PP, que controlava els mitjans de comunicació públics. Vaig agafar una excedència perquè no m’hi sentia còmode. Vaig pensar que seria una oportunitat per fer altres coses.

Per què vas escollir el tema de les col·lectivitzacions entre el 1936 i el 1939?

M’interessen els períodes d’apoderament col·lectiu, quan la gent decideix controlar la seva pròpia vida. Vaig al·lucinar amb el percentatge: el 80% de les empreses catalanes van ser col·lectivitzades. A més, això no m’ho havien explicat enlloc, ni a la universitat ni a l’escola. A l’hora de trobar el primer testimoni, en Joan Ullés, vam començar a gravar.

Com va començar el projecte?

En principi havia de ser un reportatge escrit publicat per una coneguda revista catalana d’història. Però mai es va publicar: no els agradava la persona que m’assessorava (la persona més entesa en el tema a Catalunya). A més, em van dir que era un reportatge militant i que el hi entregués, que ells ja farien els canvis pertinents. Evidentment, el reportatge mai es va publicar.

Moltes vegades, quan fas peces que s’escapen de la versió oficial estàs acusat de fer periodisme militant. Això és molt trist. L’objectivitat la lliguen a la seva visió, i quan fas un reportatge donant veu a gent que no n’ha tingut, i aportes fets, t’acusen de militant.

“Quan fas peces que s’escapen de la versió oficial estàs acusat de fer periodisme militant”

Per què consideres que aquest documental no és periodisme sinó documentalisme?

No el vaig fer com a periodista. Les eines periodístiques em van servir, tot i que no és un reportatge. Però és molt televisiu: ara no el faria així, de fet, el que estic fent ara l’estic fent molt diferent.

Però es podria emetre com un Sense Ficció.

TV3 al·lega falta de diners per passar-lo. Què et paguen per emetre un documental? Jo per 1.000 euros ja hagués dit que sí. Sospito que el contingut polític els tira enrere.

Llavors, és un reportatge?

No. En aquesta faceta de documentalista no sento que estigui fent periodisme. Renego de l’objectivitat. [El documental] reivindica un punt de vista, sense deixar de ser honest. No és periodisme. La cultura visibilitza però amb altres eines.

Quan vas fer el documental vas triar un tema que no és del bucle del qual parlaves abans i que trenca amb la versió oficial. Per què creus que no es vol que es conegui aquest tema?

És un període d’apoderament col·lectiu que demostra que la utopia no és impossible. Van aconseguir organitzar-se de manera horitzontal. Es van cometre errors, sí… Però és inspirador i això fa por als qui comanden. Tot i així, estic sorpresa del gran èxit que ha tingut. Em va sorprendre molt que el CCCB estigués encantat d’acollir l’estrena. Es va fer a la Sala del Teatre on hi caben unes 400 persones i, tot i així, hi va haver gent que no va poder entrar.

Estudis

Per què vas decidir estudiar una segona carrera (Antropologia)? Creus que és necessari completar els estudis de periodisme? 

Jo vaig fer 4 anys a la UAB i ara, amb perspectiva, penso que el periodisme podrien ser dos anys de postgrau. És molt bo combinar-ho amb una cosa que t’agradi. Jo en sortir de la universitat vaig pensar: què has après? No en tenia prou.

Què ha de fer un periodista?

Cada vegada el periodista té més nocions tècniques. A l’ACN, graven, van fotografies, editen les imatges i escriuen. Això és bo? O suposa una precarització del treballador? És molt barat tenir un periodista que ho fa tot. A mi m’agrada gravar, i està bé que un periodista en sàpiga, però no té perquè. No pots estar per tot. Jo crec que volen precaritzar la feina per estalviar-se diners.

Quina relació té això amb la professionalització dels graus que sestà donant ara?

La universitat ja no és una universitat. El coneixement que donen ja no és holístic, sinó molt fragmentat. Costa trobar gent que tingui cultura, que llegeixi, que sigui crítica.

DSC07148
Foto: Imponderabilia Mundi

Futur

Ara tens un nou projecte: el documental en procés “L’espera”.

Aquest documental aborda el concepte de violència, de llibertat. El fet d’estar en una situació límit causada per la violència política, institucional, que et porta a qüestionar el sentit de la pròpia existència. És molt filosòfic. Toca temes summament delicats. M’ha tocat a nivell personal.

Quin és largument daquest documental?

Es localitza a Grècia. El protagonitza una dona. El seu company és el terrorista més conegut de Grècia i des de l’any 2002 està a la presó. Fa poc es va estrenar al Teatre Nacional d’Atenes una obra de teatre amb textos d’ell i de Los justos de Camus. La directora va rebre amenaces i pressions per treure’l de la cartellera.

De nou has triat un tema que no forma part del bucle.

Em diuen que agafo temes molt complicats i que em posicionen molt políticament. Però a mi m’interessen els temes arriscats i complexos. Guanyaràs enemics però també guanyaràs altres coses. Al final hem de fer el que sentim perquè sense passió ja podem plegar. Però això, en tot.

Com veus el teu futur?

El meu futur el veig amb optimisme i amb ganes de fer documentals. Vull muntar una productora i crear coses. Coses belles que ens ajudin a qüestionar. Poder triar com invertir el meu temps i la meva energia. La vida, al final, són quatre dies així que hem de fer coses que ens omplin de debò. Ho tinc claríssim: fer el que sentim.

Quan vaig dir a Facebook que marxava a Grècia uns dies per gravar el documental, un company periodista em deia “ets admirable”. Però admirable de què? Si faig el que vull, faig el que sento. Què més puc demanar?

Advertisements