Roger Palà (Barcelona, 1978) i Sergi Picazo (Barcelona, 1980) formen un duo compromès amb el periodisme crític. Han estat coordinadors de l’Anuari dels Silencis Mediàtics de Mèdia.cat i fa un any van posar en marxa, amb el periodista Joan Vila, El Crític,  un mitjà digital especialitzat en periodisme d’investigació i anàlisi crític de la realitat

Roger Palà col·labora a Nació Digital i altres mitjans i va ser cap de redacció de la revista Enderrock, mentre que Sergi Picazo ha estat redactor i analista polític a CatRàdio, Tv3 i El Punt Avui, entre altres. També ha estat professor a la UAB.

DSC_0014
D’esquerra a dreta: Roger Palà i Sergi Picazo. Foto: Xavier Montoriol

Tots dos estan implicats en iniciatives que promouen un periodisme “alternatiu”, tot i que ells rebutgen aquesta etiqueta: alternatiu és qui no fa periodisme o no el fa bé. Palà forma part del Grup de Periodistes Ramon Barnils, que fomenta el periodisme én profunditat, d’investigació. Picazo és membre del col·lectiu de periodistes Contrast, dedicat a projectes comunicatius de caràcter social. Ambdós han col·laborat amb La Directa.

En les anteriors entrevistes ja havíem parlat de la relació del periodisme amb el poder, però ara, per primera vegada, ens topem amb uns emprenedors que han decidit muntar el seu propi projecte comunicatiu. Així han esdevingut una barreja inusual, i sovint considerada contradictòria, entre empresaris i periodistes. Són compatibles aquests rols?

Estat del Periodisme

Quin va ser el punt d’inflexió per decidir fundar el Crític? Què havíeu vist durant els anys de periodisme que us fes decidir obrir un forat al sistema comunicatiu actual?

Sergi Picazo: La situació dels mitjans de comunicació a Catalunya és una situació que definim com a precària i complicada per fer periodisme. D’una banda, les rutines de producció informatives fan que es faci un tipus de periodisme basat en rodes de premsa i comunicats: notícies fast-food. Això a molts periodistes no ens agrada. No hi ha un punt d’inflexió concret sinó que és una acumulació de frustracions i decepcions.

D’altra banda, en positiu, a nosaltres ens deien que el periodisme d’investigació no tenia audiència i vam començar a descobrir que això no era veritat. Almenys no de forma absoluta. El periodisme lent i crític, fiscalitzador del poder, sí que genera interès en la ciutadania. La crisi dels últims deu anys ha fet despertar a molta gent. Vam començar a fer l’Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics, que es finançava a través de micromecenatge a Verkami. El primer any vam demanar 3.000 euros i en vam aconseguir 6.000. Allà vam començar a olorar que hi havia interès per una informació basada en reportatges d’investigació per explicar allò que els mitjans no estaven explicant. Aquest va ser el procés de maduració per prendre la decisió de fer només allò que sabem fer, que és periodisme.

“La situació dels mitjans a Catalunya és precària i complicada per fer periodisme”

Què ha suposat tècnicament haver de crear una empresa/cooperativa? Un periodista ha de tenir coneixements empresarials?

Roger Palà: En els últims anys, a conseqüència de la crisi, molts periodistes hem après a “fer anar l’Excel”. És una faceta que els periodistes teníem oblidada. Abans potser hi havia una visió més romàntica del periodista contra l’empresa, contra l’editor dolent. Però a l’hora de tirar endavant un projecte de periodisme propi és necessari donar aquesta vocació empresarial. Nosaltres el primer que vam fer va ser un pla d’empresa: posar números a tot el que havíem imaginat. Un dels dos, en aquest cas jo, ha d’estar centrat en la part empresarial, i tenim una persona que fa la comptabilitat. Si volem fer un periodisme diferent, no hi ha prou amb la voluntat de fer-lo. Si les formes de gestió empresarial són les mateixes, pots acabar fent el mateix de sempre. Nosaltres hem triat que volem ser una cooperativa, tenir un model de gestió més horitzontal, ser totalment transparents amb el que ingressem i gastem… Són petits passos que també van conformant com seràs.

Esteu en un espai del grup ECOS, que aposta per una economia solidària que impulsi la transformació social. Quina relació té amb el tipus de periodisme que feu?

R.P: Nosaltres vam triar des del principi un format de cooperativa de treball perquè volíem ser alhora treballadors i propietaris del nostre projecte. Com nosaltres, hi ha altres projectes que conformen l’univers de l’economia social i solidària. Ens hi sentim integrats perquè nosaltres no estem fent això per fer-nos rics: ho fem per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, viure de la nostra feina i produir un bé per la comunitat. Per això compartim un espai a ECOS, formem part de la Xarxa d’Economia Social (XES), de la Federació de Cooperatives de Catalunya… posem el nostre granet de sorra per enfortir un espai que demostra de forma pràctica que es poden engegar projectes d’una altra manera, amb una vocació social i transformadora.

Com valoreu que David Bassa hagi dimitit com a president del Grup Barnils i hagi acceptat ser cap d’informatius a TV3?

R.P: Pasapalabra. Em remeto a la nota de premsa del Grup Barnils. No tinc cap dubte que el David és un molt bon professional i que farà tot el possible per seguir fent bé el que s’està fent bé, que són moltes coses, i per canviar el que es fa malament. Em semblen lamentables els atacs que ha rebut pels documentals de Terra Lliure. Defensa tancada de la seva proposta periodística i del seu currículum. Ara, al mateix temps, si que posem un “però”: els mecanismes pels quals s’escullen les responsabilitats directives als mitjans de comunicació públics estan molt condicionats per dinàmiques polítiques, i aquest també. Això és un problema sobretot per la gent vàlida: el David, arribant on ha arribat, per la via que s’ha produït el seu nomenament tindrà l’ombra del dubte. Des del Grup Barnils sempre hem criticat aquest tipus de processos i també ho hem fet al nostre comunicat.

“Probablement estem vivint un dels millors moments per fer periodisme però un dels pitjors moments per les empreses de comunicació”

Quina és la diferència entre nova i vella política pel que fa a la relació amb els  mitjans convencionals i els “alternatius”?

R.P: Nosaltres no som un mitjà alternatiu, mitjà alternatiu és La Vanguardia. Nosaltres fem periodisme, els alternatius són els que no ho fan tan bé com ho podrien fer. D’altra banda, no existeix nova i vella política. No pel fet de ser projectes polítics nous, deixen de tenir les actituds que han tingut molts polítics de cara als periodistes: si no dius el que a mi m’agrada que diguis, em vols destruir. A les noves formacions, algunes persones tenen aquesta visió tant simplista i altres no. Perquè si una cosa han après els moviments socials és que als mitjans no se’ls ha de considerar enemics, sinó tenir-los en compte i, moltes vegades, aliar-se amb ells per intentar decantar la opinió pública cap a una banda o altra. Ni el que hi havia abans era tan terrible, ni el que hi ha ara ho és menys.

Si els mitjans convencionals són els “alternatius”, està el periodisme en perill d’extinció?

R.P: No. Els grans mitjans compten amb grans professionals que fan una feina molt bona de forma constant. No estem en un panorama de destrucció total. Ara bé, sí que és cert que com a conseqüència d’unes dinàmiques que s’han produït en els últims anys, els mitjans travessen una crisi de credibilitat: perquè s’han situat excessivament al costat d’uns o altres interessos, perquè han mostrat cert partidisme, perquè tenen dependències a vegades una mica inconfessables de la publicitat… Això no vol dir que els periodistes que hi treballen combreguin amb això. Molta gent es manté a la trinxera fent coses molt bones i, al mateix temps, estan sortint propostes que intenten revaloritzar el periodisme, com la nostra. Tenim molt camí per recórrer. Probablement estem vivint un dels millors moments per fer periodisme però un dels pitjors moments per les empreses de comunicació. Potser haurien de repensar el seu model de negoci per aconseguir sobreviure.

DSC_0027
Foto: Xavier Montoriol

El Crític

Quan vau iniciar aquest projecte, dèieu a una entrevista a La Directa que no volíeu ser “un mitjà d’esquerres”. Realment no ho sou? Creieu que heu aconseguit trencar amb els marcs auto-referencials de la “premsa crítica”?

S.P: El projecte vol sortir del gueto de convençuts i anar a batallar a un espai de gent no convençuda. No hem de ser un mitjà propagandístic d’un partit ni d’una ideologia concreta. Això no vol dir que no fem reflexions entorn a aquests partits o ideologies concretes. Evidentment, no som un mitjà de dretes. Tenim la nostra ideologia. El periodisme és un punt de vista i nosaltres en tenim un sobre la realitat. No som independents en el sentit que som dependents de les nostres idees, però el mitjà de comunicació no ha de ser partidista ni defensar una visió única del món.

“Hi ha un debat ampli en el si de les esquerres i ens interessa explicar-lo”

Hi ha un debat ampli en el si de les esquerres i ens interessa explicar-lo perquè creiem que és notícia: l’entrada al Parlament amb força, amb 10 diputats, de la CUP, l’alcaldia de Barcelona en mans de Barcelona en Comú… Però això no vol dir que el mitjà hagi de ser pro una d’aquestes candidatures. Justament el que volem és fiscalitzar aquests partits polítics. Jo em mantinc en la idea que no hem de ser un mitjà d’esquerres. Per això apostem per entrevistar gent d’altres partits, ideologies i altres visions del món. No ho hem fet prou, però tenim un any. La idea és parlar de qualsevol tema i de tots els debats que hi hagi a la societat.

Rebeu crítiques de tothom? Incomodeu de forma diferent a uns sectors i altres?

S.P: Tothom s’enfada. I que el periodisme faci enfadar i molesti és un dels objectius fonamentals. El periodisme no ha de ser còmode, sobretot pel poder. El nostre objectiu és fiscalitzar el poder, polític i econòmic, no els dèbils. No hi ha prou interès per cobrir críticament la informació sobre les grans empreses catalanes, que sovint són grans anunciants de mitjans de comunicació: La Caixa, Gas Natural, Abertis, etc.

Quin és el perfil del vostre lector?

S.P: Sabem algunes coses a través de les dades que els hi demanem o d’enquestes. Crític és un mitjà de comunicació no generalista, no cobrim tota l’actualitat, per tant, és mes aviat complementari a la dieta informativa. Nosaltres tenim la idea que és un públic bastant informat i que necessita alguna cosa més, anar al fons de les coses. Sabem que la majoria viu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), tot i que ara estem intentant obrir-nos una mica més a les comarques de Girona, de Tarragona i de ponent, fins i tot als països catalans. Segurament és un públic crític amb la situació política, econòmica i social d’aquest país. Estem intentant construir aquesta comunitat crítica. És difícil saber la ideologia: hi ha gent crítica de dretes, gent crítica d’esquerres, gent d’esquerres que no és crítica, gent que és independentista i és crítica o no ho és, etc. Sabem que hi ha més homes que dones: és una cosa que hem d’arreglar. Per això vam fer una auditoria per intentar millorar els continguts en clau de gènere de manera transversal.

DSC_0042
Foto: Xavier Montoriol

Esteu descentralitzant tant els vostres actes com les informacions que cobriu. Quina voluntat hi ha al darrera?

R.P: El nostre públic es concentra a l’AMB, però la nostra vocació és convertir-nos en un mitjà d’àmbit nacional per tant necessitem reforçar la nostra presència, els temes que tractem i els enfocaments que fem a altres punts del país. Les trobades a Lleida i Girona, i les que estem preparant ara a Tarragona i Reus ens ajuden a crear comunitat. La presència física als llocs és molt important.

S.P: Una de les idees clau del projecte és canviar el paradigma de relació amb el lector. Als anys 80 o 90 portar segons quin diari sota al braç era un símbol, et feia formar part d’una comunitat. Això ha anat desapareixent. Quan els mitjans de comunicació van passar a veure tantes possibilitats de negoci al supermercat de la publicitat es van oblidar una mica dels seus lectors. Un mitjà de comunicació es ven dues vegades: a la publicitat i al lector. La premsa es va centrar molt en una d’aquestes potes perquè donava molts diners. Jo crec que molts lectors de diaris es van sentir desemparats. Nosaltres això ho volem trencar i d’aquí ve l’entremat que hem creat. Un: que el mitjà de comunicació és propietat dels periodistes i no d’un grup d’administració que vol aconseguir uns beneficis determinats; dos: transparència total i tres: un mitjà de comunicació no pot estar tancat en les seves quatre parets, ha de tenir una pota al carrer de relació amb els lectors. Nosaltres fem les trobades amb els subscriptors per tota Catalunya, les birres crítiques amb els lectors…

El lema dels nostres lemes és “El periodisme, o te’l fas o te’l fan”. Però no podem enganyar la gent i dir-li “això t’ho fas tu però no et fem ni puto cas, ja et demanarem diners quan s’acabi la quota”. El lector ha de participar d’alguna manera. Estem explorant, jo crec que estem al minut cinc de la relació entre els mitjans de comunicació i els lectors.

DSC_0044
Foto: Xavier Montoriol

Al Crític, tot i tenir una secció d’Internacional, prioritzeu els continguts de periodisme nacional. Teniu intenció d’ampliar la dedicació a l’àmbit internacional?

S.P: Per una banda, creiem que, en l’àmbit internacional, els grans mitjans de comunicació fan una informació prou potent, tot i que segur que és criticable. Nosaltres intentem fer coses que els altres mitjans de comunicació no facin amb aquesta idea de ser un complement a la dieta informativa. D’altra banda, hi ha projectes molt interessants en l’àmbit internacional que han sorgit en els últims temps. En tot cas, hauríem de buscar-hi aliances o punts de col·laboració. Per exemple, Hemisfèria, la revista 5W o moltes altres revistes internacionals que valen la pena. El nostre focus informatiu principal és Catalunya, sobretot política, economia i societat. No ho podem cobrir tot, com ara cultura o esports. Però internacional sí, és una qüestió estratègica. Fem un anàlisi dels conflictes internacionals amb un punt de vista crític, que trobem que no fan els altres mitjans.

“A Crític, tota la feina que es fa és remunerada, tothom cobra”

La cultura, que heu afirmat que no té tanta tirada entre els vostres lectors, pot ser una eina de transformació social? Pot ser subversiva?

R.P: Sí, clar, de fet, és l’única manera. Montserrat Roig deia que la cultura és l’arma revolucionària més eficaç a llarg termini.

S.P: I el Pere Camps deia a l’entrevista que li vam fer al Crític: “la cultura és el kalàixnikov del s.XX”.

R.P: És un àmbit important però nosaltres no som un generalista, no podem abarcar-ho tot. Ens centrem en allò que sabem fer millor amb la idea que en un futur puguem fer altres coses. Tot i així aquest any volem donar-li una empenta als continguts culturals. Evidentment la cultura té un potencial transformador enorme. Podríem dir que el periodisme no deixa de ser una branca de la cultura.

La vostra experiència professional s’ha desenvolupat a la premsa escrita principalment i al Crític no fer servir contingut audiovisual en general. Quin paper creieu que tenen la TV i la ràdio dins aquest periodisme de profunditat i crític?

R.P: Considerem que els continguts audiovisuals són essencials. Sense renunciar a la producció escrita, però l’audiovisual és una de les claus del futur del periodisme, sobretot de cara a la captació de nous públics. I no pel fet de ser audiovisuals aquests continguts han de ser més superficials. Però fer bons continguts audiovisuals requereix finançament. Crític és un projecte que està en vies d’esdevenir viable econòmicament però que encara no ho és. Si que tenim la idea de poder treballar continguts audiovisuals en un futur, però ara per ara s’escapa de les nostres possibilitats.

S.P: Som conscients que hem de fer una aposta en el camp audiovisual, però hem de créixer i ser més potents i tenir més recursos a l’abast. A Crític, tota la feina que es fa és remunerada, tothom cobra.

Perspectiva de gènere

Ja heu parlat de la perspectiva de gènere. Per què creieu que, tot i partir del feminisme, els resultats de l’informe conclouen que no heu aconseguit incloure una perspectiva de gènere real? Quins mecanismes heu pensat per millorar?

R.P: Doncs bàsicament perquè som tres homes fent un mitjà de comunicació i, per més que vulguem intencionadament programar els nostres continguts en clau feminista, partim d’una visió patriarcal de la comunicació i dels mitjans. Nosaltres, a diferència d’altres projectes, som conscients d’aquesta situació i hem intentat revertir-la. Com que les rutines dels mitjans de comunicació no ens ho permeten, vam demanar a unes persones expertes que ens fessin una auditoria de gènere per saber en quin punt ens trobàvem. Un cop hem vist que ens trobem igual que qualsevol altre mitjà, hem determinat mesures concretes per intentar revertir això en el període del 2016-2017: buscar la paritat a les entrevistes i als articles d’opinió que publiquem, reforçar els continguts del nostre blog de Feminisme Crític… Cal treballar cada dia sent conscients que ens serà molt més complicat fer-ho pel simple fet que som homes.

“Som homes i partim d’una visió patriarcal de la comunicació i els mitjans”

Pel que fa al llenguatge, heu considerat utilitzar el femení genèric?

S.P: Hem parlat amb les persones que ens han assessorat en tot aquest projecte: les companyes de l’Observatori IQ de la vida quotidiana i  les professores del màster de Gènere i Comunicació de la UAB. La seva conclusió i recomanació després d’una jornada de treball va ser que prioritzéssim el llenguatge neutre per sobre del llenguatge masculinitzat. Però no hi havia un consens clar sobre utilitzar el femení genèric per diversos motius. Si la cosa canvia ens ho replantejarem  En alguns casos hem decidit aplicar-lo, per exemple canviar el nom d’un blog que tenim sobre cooperatives, de Cooperactius a Cooperactives.

Estudis

Creieu que el periodisme que feu ara a Crític  s’ensenya a la universitat?

S.P: No ho sé… Jo he estat professor associat a la UAB durant uns quants anys i és veritat que tant l’alumnat com el professorat són molt crítics amb els programes existents i amb que la universitat a vegades va per darrera del que està passant en una professió determinada. No només el periodisme, totes les facultats van una mica per darrera del que investigadors o professionals estan fent. Però això té una lògica: la universitat és un àmbit acadèmic de màxim nivell, per tant, no pot estar sotmès a les anades i vingudes del sector. Ha d’ensenyar una disciplina i uns coneixements en la mesura que es demostrin com a útils i vàlids. Segurament les facultats haurien de pensar que cal ensenyar empresa periodística, perquè a la vida real ha deixat de ser que quan acabes la carrera trobes feina com a assalariat en una gran empresa informativa. Però tot això està passant ara, no sabem si canviarà. Evidentment, també penso que hi ha coses criticables. Jo, per exemple, vaig fer la carrera entre el 1998 i el 2002. Internet ja estava creixent i no vam fer res més que algunes referències petites. A vegades ens tornem bojos: alguns van molt tard i d’altres massa ràpid. 

DSC_0041
Foto: Xavier Montoriol

Ara impartiu un curs de periodisme d’investigació a l’Ateneu. Com neix la idea? El periodisme d’investigació s’aprèn o es té? 

R.P: Amb Crític hem vist que les nostres fonts d’ingressos s’han de diversificar. Nosaltres ens financem bàsicament per subscriptors, més d’un 50% dels ingressos vénen d’aquí, però al mateix temps intentem tenir altres vies d’ingressos i hem vist que la formació pot ser interessant. D’aquí sorgeix la idea de fer aquest curs de periodisme d’investigació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Ningú neix ensenyat: el periodisme d’investigació és una tècnica que s’aprèn. Nosaltres estem molt lluny de dir que excel·lim en fer periodisme d’investigació, però sí que sabem algunes coses i creiem que és interessant transmetre-les. Ens remetem al que deia el Ramon Barnils: “Si no és periodisme d’investigació, no és periodisme”.

“El periodisme no està acabat, la història no està acabada. Inventeu alguna cosa!”

Teniu consells pels joves periodistes o estudiants?

R.P: No feu cas del que diem cap de nosaltres ni cap “gurú”. Sobretot no escolteu els professors que el primer dia de la seva assignatura us diuen que us heu equivocat de carrera perquè això del periodisme està fatal. La cosa està molt xunga i s’ha de currar molt, però s’ha de tirar endavant i ja està.

S.P: Ens podeu fer cas, amb sentit crític. Vosaltres sou els que inventareu el futur del periodisme, està a les vostres mans. El periodisme no està acabat, la història no està acabada. Inventeu alguna cosa! 

 

Material audiovisual (imatges i vídeos): Xavier Montoriol 

 

Anuncis