Mònica Terribas (Barcelona, 1968) és un dels noms més destacats dins l’escena del periodisme català actual. Ha treballat a TV3, Catalunya Ràdio i l’Ara, sempre com a freelance. A TV3 ha col·laborat a diferents programes. Després d’analitzar l’actualitat informativa durant sis anys a La Nit al Dia, el 2008 va ser nomenada directora de la cadena. Quan al 2012 va ser cessada, va entrar al diari Ara amb intenció de quedar-s’hi. Però la situació va fer un gir quan li van oferir la direcció del programa El Matí de Catalunya Ràdioel setembre del 2013.

Mònica Terribas
Mònica Terribas, durant l’entrevista. Foto: Imponderabilia Mundi

Terribas també és professora titular de la Universitat Pompeu Fabra, on imparteix l’assignatura d’Estructura de la Comunicació Social. Avui conversem sobre aquesta estructura, allò que trontolla i allò que estem fent bé.

Ofici vocacional

Com i quan vas decidir ser periodista?

Era bastant petita, estava fent EGB. Hi havia un programa a televisió Miramar, el “Vostè Pregunta”, que el feia el Puyal. Quan jo tornava de l’escola la meva mare l’estava mirant i jo pensava: “Ostres, quina feina més bonica, poder explicar a la gent com és el món”.

El periodisme ha de ser una vocació?

Jo crec que hi ha una part molt important que ho és. Hi ha molta gent que és capaç de treballar de periodista només unes hores al dia, però molta altra gent no. Hi ha una part que depèn de la curiositat i les ganes d’entendre les coses que passen i la passió per comunicar-les. Això té a veure amb un esperit bastant indomable.

Quina és la teva dieta informativa, quines fonts utilitzes?

Quan fas un programa com El Matí, utilitzes totes les fonts a l’abast. Tampoc ens hem d’enganyar: el dia té 24 hores. Algú que digui que està tot el dia consultant Al-Jazzera tampoc és realista. Habitualment consultem les cadenes internacionals i la premsa online, tota la premsa d’aquí, els digitals d’aquí cada vegada més, i seguiment permanent del que passa a Twitter cada vegada més. No només com a font d’informació sinó sobretot per saber què li interessa saber a la gent informada.

Alhora, has d’estar destil·lant i treballant les teves pròpies fonts. No oblidem una cosa: no és què diuen els altres, és com tu com mires el món. Això implica anar a les fonts primàries.

I a nivell més personal, com a Mònica?

La Mònica Terribas no existeix. Ara està tots els dies de la setmana treballant per Catalunya Ràdio. Un periodista, si és vocacional, està tot el dia treballant pel projecte que fa. Quan no estic treballant, estic llegint un llibre d’assaig… Però el programa és tan absorbent, exigeix tant estar sis hores cada dia més estar preparant-ne sis més cada dia, que ja no hi ha una dissociació entre la periodista que treballa per Catalunya Ràdio i la que existeix. Quan vaig al cinema, al teatre… ho estic destil·lant per saber si allò és susceptible d’entrar a la dieta dels oients.

“Ens pesa triomfar, tenir èxit: ser els primers, que no vol dir fer bé la nostra feina”

Estat del Periodisme

Hi ha una crisi de credibilitat dels mitjans?

Sí. Hi ha una crisi de credibilitat als mitjans perquè nosaltres hem treballat profundament perquè hi sigui. Hem perdut la profilaxi que ens separava del negoci. No és un tema econòmic, ens pesa triomfar, tenir èxit: ser els primers, que no vol dir fer bé la nostra feina.

El periodisme està fent la funció de vigilància de l’entorn?

Crec que sí, però ho fem de manera condicionada pels mitjans que tenim, pels recursos, per les limitacions que tenen els professionals i per la pressió (que hi serà sempre) de tots els agents externs sobre els que informem. Si afegim el fet que nosaltres tenim una pressió brutal per triomfar… a vegades això ens fa perdre el món de vista.

L’autocensura està generalitzada als mitjans?

Crec que és un dels problemes més greus que té el periodisme. Crec que fa uns anys n’hi havia més que ara. La crisi del 2008 ens va tornar a posar un mirall davant la cara i ens va dir “no anem bé”. L’autocensura va començar a esquerdar-se i està batallant contra una cosa que és molt difícil: els mitjans han passat una crisi econòmica molt forta, per tant hi ha molta precarització del món laboral i por a perdre el lloc de treball. Però d’altra banda, la professió s’ha organitzat d’una altra manera, hi ha hagut grups de periodistes que han fet projectes propis. Hi ha hagut valentia que ha donat resultats. El fet que els digitals tinguin pes en la societat ha trencat dinàmiques d’autoncesura per por.

Mònica Terribas
Foto: Imponderabilia Mundi

No creus que precisament la crisi ha potenciat l’autoncensura?

Al principi (2008-2010…) sí. Però si parlem a partir del 2013 no. Hi va haver un moment que això va començar a fer un clic. Des que els periodistes van començar a dir “organitzem-nos entre nosaltres i busquem alternatives”, va canviar. Una cosa és l’efecte immediat (pèrdua de llocs de treballl…) els primers anys i després, el moment en què els periodistes busquen alternatives. Això té a veure amb una evolució de la sortida d’aquesta crisi.

Has parlat de la pèrdua de la profilaxi [precaució] entre periodisme i negoci. Creus que s’hauria de tornar enrere?

Jo no crec que mai s’hagi de mirar enrere. Tot té la seva etapa. L’època en què els grans mitjans treballaven sols en la construcció del relat social s’ha acabat, afortunadament. Penso que ara hi ha una cosa meravellosa: els mitjans que tenen pes en les audiències han de cooperar amb els mitjans petits. Això és molt saludable. Quan un mitjà petit, amb capacitat d’investigació, aconsegueix la complicitat dels mitjans tradicionals crec que estem fent les coses bé. Crec que el periodisme millorarà a mesura que cooperem i combinem les diferents maneres de fer periodisme. Crec que és fonamental que els mitjans públics facin d’altaveu de la bona recerca periodística. Això ho estem aprenent a fer i és fruit de les dues velocitats de periodisme que ara mateix hi ha.

“El periodisme millorarà a mesura que cooperin els mitjans petits i els grans, i ho estem aprenent a fer”

Què caracteritza els mercats comunicatius català i espanyol respecte altres mercats del món?

Jo crec que els mitjans de comunicació espanyols i catalans protegeixen molt poc les seves cultures. Són molt depenents dels impactes audiovisuals dels mercats més potents (japonès, britànic, americà…) i per tant, crec que en aquest sentit són en part més provincians. Quan ve un cantant dels Estats Units, som capaços de matar per entrevistar-lo. Els espais de comunicació català i espanyol són subsidiaris dels mercats grans.

Politització dels mitjans públics

Creus que la teva trajectòria professional en els mitjans públics s’ha vist influenciada pels canvis de govern?

Jo crec que pels canvis de govern no, per les persones que el gestionaven sí. No per la política: seria un error pensar que el fet que jo deixés de ser directora de TV3 va ser perquè manaven uns o altres. A mi em va proposar com a directora un Consell de Govern on hi havia tots els partits i em van votar tots (excepte el del PP, que aquell dia no va venir). En el moment que van decidir el canvi, va ser perquè el president de la Corporació, Brauli Duart, va considerar que jo no era una persona de confiança seva. No crec que fos una cosa d’ideologia, sinó de persones. Després va voler que continués com a professional, perquè al cap d’un any em va venir a buscar per fer el Matí de Catalunya Ràdio. Si hagués estat una qüestió ideològica, de com jo veia el món, no m’hagués tornat a venir a buscar. Sempre se’n fan lectures polítiques.

“Seria un error pensar que el fet que jo deixés de ser directora de TV3 va ser perquè manaven uns o altres”

Fins a quin punt els mitjans públics poden ser independents si el poder és qui en decideix els dirigents?

En el meu cas, el que va xocar va ser que jo tenia molt clar què volia continuar fent a TV3, i no es corresponia amb el seu projecte [de CiU].

La llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals determina que hi ha d’haver una independència en el nomenament dels càrrecs i que passin pel Parlament. Això no ho tenim gaire ben treballat. Ara bé, en l’aplicació, ara hi ha professionals que han treballat tota la vida als mitjans com a periodistes: tant el Jaume Peral [director de TV3], com el Saül Gordillo [director de Catalunya Ràdio], el David Bassa [director d’Informatius de TV3] i el Francesc Cano [director d’Informatius de Catalunya Ràdio]. Ara, qui els proposa per estar en el càrrec? Però el que és important és que siguin professionals.

Mònica Terribas
Foto: Imponderabilia Mundi

Si s’escull un càrrec directiu a propòsit dels partits, com s’espera que influeixi la posició del periodista en l’exercici de la seva feina?

Jo crec que per molt que els polítics vulguin influenciar els mitjans públics, aconsegueixen poca cosa. Perquè els mitjans són màquines tan importants i difícils de maniobrar que, encara que ells hagin intervingut en proposar el nom, absorbeixen fins a tal punt la feina de la persona proposada que no pot ni escoltar les suposades influències que els volen donar. El mecanisme és de tal magnitud que fa pràcticament impossible que allò que tant preocupa els polítics, que és influir en una tertúlia, tingui cap importància de res.

“Els mitjans públics, més que qualssevol altres, tenen totes les versions”

Els mitjans públics no es veuen massa lligats sovint a la “versió oficial” dels fets? Hi tenen cabuda altres punts de vista?

En el nostre cas això és tant difícil que passi…  Tenim un Consell de l’Audiovisual de Catalunya [CAC] que controla la diversitat, no només política sinó també cultural, territorial… Tenim una comissió de control parlamentari, on hi ha tots els partits, que es reuneix una vegada al mes i fa preguntes relacionades amb tot això. Jo penso que els mitjans públics, més que qualssevol altres, tenen totes les versions.

Perquè hi ha algunes cadenes privades espanyoles que només han donat durant mesos la versió d’un partit polític i quan se n’han adonat han començat a introduir una segona versió? I ningú els ha dit res? Perquè no hi ha un consell de l’audiovisual espanyol [com el CAC a Catalunya] que vetlli per la diversitat política dels mitjans espanyols.

Als mitjans catalans, més enllà de representar tot l’espectre polític, hi són presents les diferents interpretacions del sistema? Per exemple, amb Ciutat Morta.

Qui va parlar de Ciutat Morta? TV3 no va parlar-ne?

Ciutat Morta_Directa
Titular de ‘La Directa’, aparegut el desembre del 2014. Font: directa.cat

Sí, però es va passar el documental després que hi hagués polèmica i a més,  pel Canal 33, que no és el de màxima audiència.

Reviseu. Jo ara no sé tot el que va fer TV3, però sé el que vaig fer jo. A veure quins són els programes que van parlar de Ciutat Morta. Pregunteu-vos si aquell documental contenia totes les versions, totes les dimensions d’aquell problema a fons.

Quan ens preguntem perquè un mitjà públic es fa ressò o no d’un projecte, és important preguntar-nos com està fet aquell projecte i què reflecteix. També hem d’avaluar quins són els criteris del mitjà. Molt sovint donem per bo aquell  documental o aquella notícia que dóna la versió del que nosaltres volem creure. Jo no dic que sigui el cas de Ciutat Morta. Jo considero que Ciutat Morta no va ser ni de bon tros un cas silenciat pels mitjans públics catalans. 

Una altra cosa és que algú volgués que allò estigués al capdamunt de l’agenda i no hi fos perquè hi havia altres qüestions. No per una voluntat política sinó per un error de valoració informativa: crec que fóra bo que no es fes el judici polític abans del professional. Sempre hi ha una teoria conspiratòria al darrere, però potser resulta que no van valorar-ho bé. 

Ciutat Morta
Infografia de l’Anuari dels Silencis Mediàtics 2014. Font: mèdia.cat

Quan vas tornar a treballar per la CCMA com a directora de El Matí, un any després de deixar el càrrec de directora de TV3, hi va haver polèmica en relació al teu fitxatge, al sou que t’oferien i al temps que havia durat el procés fins tornar a treballar. 

Sobre el meu sou que jo recordi no hi ha hagut polèmica…

Quan es parlava sobre la teva reincorporació a la CCMA van sortir uns números a diferents mitjans.

Si vas a la Llei de Transparència i demanes el meu sou, perquè el meu sou és públic, veuràs que és infinitament més baix que el que cobrava el meu antecessor i els anteriors. Jo vaig acceptar el sou que em va dir el president de la Corporació. No hi va haver discussió, que jo recordi. Al marge que els números que s’han publicat siguin certs (que no ho són) jo no crec que s’hagi polemitzat sobre el tema. Disbarats i mentides sobre mi i la meva vida se’n publiquen cada dia, només faltaria. Però per mi notícia és una cosa contrastada, no un rumor no documentat que es publica en un digital.

*Al portal de Transparència de la Generalitat de Catalunya no ens ha estat possible trobar el sou de Mònica Terribas.

Mònica Terribas
Foto: Imponderabilia Mundi

Periodisme ràpid, periodisme lent

Creus que s’està perdent el periodisme de profunditat? Intentes encabir-lo d’alguna manera en el teu espai?

Sí. Jo ho intento cada dia però és molt difícil perquè la ràdio és molt immediata, t’exigeix estar al 100% del que està passant a cada minut. Ho fem cada dia amb taules d’anàlisi i amb seguiments però no sempre ens en sortim. No és un espai com La Nit al Dia, que et permetia fer un anàlisi; el públic està fent una altra cosa.

Periodisme i gènere

A les facultats de periodisme quasi sempre trobem més dones que homes. Això canvia al món professional conforme pugem esglaons en la jerarquia dels programes i empreses…

Sí. Això és perquè els costos de dirigir són molt alts. Quan tu manes sobre un equip o sobre una empresa no administres el teu temps, està en funció de la feina que fas. Hi ha moltes coses que et perds. I les dones això ho podem fer durant un període, quan ens ve de gust, però prioritzem diferent que els homes. Estar 15 hores fora de casa cada dia, de dilluns a divendres i els caps de setmana tenir al cap que has de llegir allò o anar al teatre per fer una entrevista és viure només per una cosa. Al final hi ha moltes dones que decideixen no agafar responsabilitats directives perquè no paga la pena ni compensa econòmicament. No volen renunciar a la vida que volen.

Hi ha una part masclista en com se’ns mira a les dones quan ocupem llocs de poder que és terrorífica

Existeix un factor estructural?

Això ja no passa tant. La meva experiència és que jo he ofert càrrecs a moltes dones i moltes diuen que no. És veritat que jo ara miro la CCMA i penso: on són les dones? No n’hi ha ni una. Però també és veritat que l’opinió pública és molt agressiva amb les dones, de seguida reps impactes negatius. Mai ningú qüestiona determinades coses d’homes que han ocupat els mateixos càrrecs que jo. No he vist publicats els disbarats que he vist sobre mi. És perquè sóc dona? Segurament. Hi ha una part masclista en com se’ns mira a les dones quan ocupem llocs de poder que és terrorífica. Quan les dones arribem al poder “deu ser per alguna cosa”.

A El Matí de Catalunya Ràdio, teniu en compte criteris de paritat a l’hora d’organitzar els vostres debats?

Clar, cada dia 60%/40% per llei. Tenim una llei del Parlament. Si porto cinc persones i entre elles només una dona, al dia següent he de portar tres dones. Jo personalment no estic gens d’acord amb aquesta llei, crec que no resol el problema. Ho tenim en compte, però també que valgui la pena. Si no, no estem triant les millors persones per fer les tertúlies, estem triant que el Parlament estigui content. I al final el que menys importa és el que diguin. No sé si estem  fent les coses bé amb tanta quota.

Nosaltres com a col·laboradores tenim tantes dones com homes. Al meu equip som dues dones: la Marta Romagosa i jo. És molt curiós perquè no pintem res en el còmput global. És com si la nostra mirada, que és de dona, no comptés. 

“D’aquí un temps haurem de començar a pensar en altres tipus de diversitat a més de la de gènere”

No pot passar que pensem abans en experts que en expertes perquè hi estem més habituats?

Ja no passa tant això. A nosaltres no ens passa perquè tenim una llei que ens obliga: “tenim dona d’això?” és una frase habitual. D’aquí un temps haurem de començar a pensar en altres tipus de diversitat a més de la de gènere. Els discapacitats perquè no hi són? Perquè no hi ha un cec o un discapacitat intel·lectual a les tertúlies? Perquè ells no tenen quota? Perquè la seva mirada no hi és mai? O perquè no hi ha quotes de la diversitat d’origen quan tenim un país hiper divers? Plantegem-nos-ho.

Pels joves periodistes

Creus que ha canviat la manera d’ensenyar Periodisme? 

Jo crec que s’està estudiant millor que abans, segur. Perquè els mitjans de comunicació són millors que els d’abans. El que compta al final són els resultats. Per exemple, per no parlar dels mitjans públics, si existeix Salvados deu ser que ho estem fent millor.

Quins consells donaries a estudiants de Periodisme?

Consells no m’agrada donar-ne perquè si en dones normalment t’equivoques. Jo crec que els periodistes l’únic que han de fer és intentar fer les coses el millor i el més honradament que puguin. Però jo crec que ara es pot treballar millor com a periodistes del que es treballava abans perquè hi ha molta més llibertat i consciència ètica.

Anuncis