60.791 persones atrapades a Grècia. Un número que no diu res perquè ho amaga tot. Amaga milers d’històries de gent com nosaltres, de nosaltres mateixos, a qui hem condemnat a esperar ofegats per la desesperança. Caminar durant dies creuant fronteres, treballar il·legalment durant mesos, estalviar per poder-se pagar un viatge en pastera  a preu de iot, creuar un mar sense –molts cops- saber nedar, de què ha servit? Han arriscat la vida tantes vegades per quedar atrapats en un infern d’apatia i caritat. Estem obligant a 60.791 persones que fugen de “la misèria de la guerra i de la guerra de la misèria” a viure en un dels països més pobres de la Unió Europea, amb un 23% d’atur i pràcticament un 50% d’atur juvenil. 60.791 persones atrapades en un país d’11 milions d’habitants. Espanya, amb 46 milions, ha “acollit” 600 persones.

Tanta gent com nosaltres, nosaltres mateixos, abandonats per una Unió Europea que finança Turquia perquè enfonsi barques que busquen arribar a Europa.

Què temem?

Això és la història de l’Amir, l’Ahmad, la Halida, l’Ali, el Driss, la Dúnia, el Youssef, l’Isra, la Salaha, la Maha, el Brahim. Nenes, nens, adults, joves, solters, pares o mares, enyorats. Tots enyorats d’un país pel que farien el que fos per tornar-hi. Si hi poguessin viure. Ho han perdut tot per salvar-se i nosaltres els tanquem la porta de l’esperança a la cara. Per què? Per egoisme, per racisme, per por a què ens preguin què? Els nostres privilegis com a europeus?   

pireu3
El camp del port del Pireu (Atenes), ja desallotjat. Foto: Imponderabilia Mundi

ara viuen a Grècia, sense fer res perquè no poden treballar, perquè no tenen l’asil, perquè esperen a què els reubiquin en un altre estat de la UE amb més perspectives de futur. “Si no hi ha feina pels grecs, com n’hi haurà per nosaltres?”, diuen. Segons alguns càlculs, el procés de reubicació pot tardar de 2 a 3 anys, o potser més. Però ningú sap res.

I ara viuen a Grècia sense fer res perquè no poden treballar: l’espera és la rutina

Durant el 2016 hi ha hagut 4.183 retorns voluntaris als països d’origen des de Grècia, sobretot a l’Iraq, l’Afganistan, l’Iran i el Paquistan –s’exceptua Síria del programa perquè no s’hi pot garantir la seguretat de ningú. Tornar al país d’on has fugit, després de tot el viatge físic i psicològic, caríssim, tornar allà on tampoc tens res, és la culminació d’una desesperació diària. Del compromís de reubicar 160.000 persones des d’Itàlia i Grècia, se n’ha complert menys del 2%: unes 3.000 persones. I la majoria, els que esperen, es desesperen cada dia.

Es desesperen perquè esperen sense poder fer res, sense poder avançar, mentre la vida els passa davant dels ulls.

Qui som per permetre això?

pireu2

60,791 people are trapped in Greece. A number which says anything because it covers everything. It covers the hundred stories of people like us, actually us, who we have condemned to wait while drowning of despair. Walking for days to cross borders, working illegaly for months, saving to afford a dinghy as expensive as a yacht, crossing a sea without -usually- being able to swim… for what? They risked their lives many times to end trapped in a hell of apathy and charity. We are forcing 60,791 people who fled “the misery of war and the war of misery” to live in one of the poorest European Union member states: 23% unemployment rate -nearly 50% regarding youth. We are talking of 60,791 people trapped in a country of 11 million, whereas Spain -46 million- is “hosting” 600.

So many people like us, actually us, abandoned by an EU which finances Turkey to sink dinghies trying to reach Europe.

What are we afraid of?

This is the story of Amir, Ahmad, Halida, Ali, Driss, Dunia, Youssef, Isra, Salaha, Maha, Brahim. Children, adults, teenagers, singles, mothers and fathers, all longing for their country. A country for which they would do anything to go back. Only if they could live there. They have put everything behind to save themselves and we are slapping the door of hope in their face. Why? For selfishness, for racism, for fear to lose what? Our privileges as Europeans?

pireu3
The camp in Pireaus Port (Athens), evicted in July 2016. Photo: Imponderabilia Mundi

Now they live in Greece doing nothing because they can’t work. Because they don’t have asylum, because nobody wants to stay in a country without jobs. They are waiting for the EU to relocate them to another member state with wider future perspectives. “If there aren’t jobs for locals, how would there be jobs for us?”, they say. Regarding to some estimations, the relocation can last 2 to 3 years to be executed, or more. Nobody knows.

Now they live in Greece doing nothing because they can’t work: waiting is their rutine

During 2016, 4,183 people in Greece returned to their home countries under the voluntary return program by the International Organization for Migration. They were mainly of Irak, Afganistan, Iran and Pakistan -Syria is not included in the program due to the lack of safety. Going back to the country you fled, after all the physical and psichological, expensive, travel -going back to where you have nothing- is the culmination of a daily desperation. Only 2% of the initial goal of resettling 160,000 people from Italy and Greece has been accomplished: 3,000 people. And the majority, those who wait, are desperate.

They are desperate because they are waiting and they can do nothing. They can’t go further and progress while life goes on in front of their eyes.

Who are we to allow this?

pireu2

Anuncis