Al primer moment semblava que no hi hagués ningú. Hi havia un mar de tendes sota un viaducte, però semblaven deshabitades. Feia molta calor. Era Atenes, al juliol. Les prop de 500 persones que vivien al port del Pireu no estaven a la vista.

Però hi eren. Protegits de les mirades per les tendes de càmping, provisionals, posades en cercle per crear sales d’estar on passar el temps. Hores interminables d’espera, des que el març -la majoria- van arribar a la capital de Grècia. Amb les fronteres recent tancades, molts van optar per establir-se de forma provisional al port -tampoc tenien enlloc més on anar. Alguns van anar a Idomeni, amb l’esperança que els deixarien creuar la frontera amb Macedònia. Però quan el van desallotjar, i amb l’esperança perduda, van tornar enrere.

El camp del Pireu va arribar a allotjar fins a 3.000 persones

La Hosna dorm plàcidament. Potser com només ho poden fer els infants. Té cinc anys. Quan entrem a la seva tenda, després que la seva germana Mira, de set anys, ens hi porti, es desperta i ràpidament es pentina per saludar les convidades. La mare, la Nazireh, ens saluda, contenta de tenir visites. Són d’Afganistan. La Nazireh té 25 anys. Ens pregunta si estem casades, i se sorprèn quan li diem que no. Ella es va casar amb 14 anys perquè, diu, Afganistan no és un país segur per les dones soles. Es veu resignada a la seva situació actual al Pireu, però té esperança. Ens explica que l’endemà se’n van del camp. A creuar fronteres.

Al juliol, al Pireu no hi havia cap ONG: no hi havia escola i el menjar el portaven l’exèrcit i l’església

Els traficants han vist en el tancament de les fronteres europees un moment d’or. I la Unió Europea ho ha permès.

Abans que marxem, la Nazireh fa portar a la seva filla uns brics de suc que els han sobrat de l’esmorzar, i ens els ofereix. Tenen totes les pertinences en dues tendes, però no poden tenir convidats i no oferir-los res. Al terra, hi ha un tros de mirall trencat molt petit.

repor6
Pintada d’acollida a un dels barracons de material que hi havia al camp. Foto: Imponderabilia Mundi

El Pireu va ser un camp provisional, improvisat, que va arribar a allotjar fins a 3.000 persones. Esperaven que s’obrissin les fronteres i mentrestant sobrevivien a la intempèrie, sense que cap ONG o govern s’encarregués de l’organització.

No hi havia escola.

El menjar el proveïen l’exèrcit o l’església, tres cops el dia. Esmorzar: un dònut empaquetat, un bric de suc de taronja, una fruita. Dinar: un plat precuinat -macarrons amb tomàquet, pollastre amb arròs, patates- i pa de pita. Sopar: un plat precuinat -macarrons amb tomàquet, pollastre amb arròs, patates-, pa de pita, fruita, i algun dia, formatge. Els qui venien a buscar el menjar -normalment un per família- mostraven una targeta, i sovint rebutjaven endur-se tants plats com persones eren. La fruita i el pa, sempre, però els macarrons, ningú els volia.

Sis mesos menjant macarrons.

El camp va ser desallotjat el 27 de juliol: les persones que hi vivien van ser traslladades a camps oficials o a edificis ocupats per activistes

El govern grec ha anat desallotjant progressivament aquests camps improvisats -el més famós dels quals va ser Idomeni-, traslladant la gent que hi vivia a camps oficials. Ningú confia en les seves suposades bones condicions de vida. La majoria estan allunyats de les ciutats i per això poca gent hi vol anar a viure. La sensació d’abandonament s’accentua, i l’aïllament també. Davant d’això, una de les solucions ha estat l’ocupació d’edificis abandonats per allotjar-hi persones refugiades. Majoritàriament, aquests edificis es troben a Tessalònica, al nord de Grècia, i a Atenes, on ara n’hi ha vuit que allotgen unes 1.600 persones en total. L’antic hotel City Plaza i l’escola coneguda com a Jasmine en són dos.

El camp del Pireu va ser desallotjat definitivament el 27 de juliol. Un policia present durant el desallotjament va afirmar que d’aquesta manera el port seria finalment retornat als turistes.

Les famílies de la Dúnia i la Halida ja no hi eren. Havien marxat feia una setmana cap el camp oficial de Lavrio, al sud de Grècia. Eren dues famílies, una de Síria i una de l’Iraq, compostes pel pare i la mare i tres i quatre fills, respectivament. La germana de la Dúnia, l’Amaar, de 10 anys, no sabia ni llegir ni escriure. Tant la Dúnia com la Halida, de quatre anys, passaven les hores jugant a l’esplanada d’asfalt del camp, amb altres infants o amb voluntaris, fora de la vista dels seus pares. Els pares i mares estaven molt cansats. Ens ensenyaven fotos d’abans de començar la fugida. “Mireu, que joves i guapos érem. I mireu-nos ara”.

Hi ha persones que marxen de Grècia i tornen a Turquia: han perdut l’esperança en Europa

Fa poc hem tingut notícies de la família de la Dúnia: han tornat a Turquia. Han marxat de Grècia per desesperació. Han perdut l’esperança en Europa, i se’n tornen a Turquia, on els 3 milions de refugiats sirians que hi viuen no tenen els drets assegurats. Segurament, la Dúnia i l’Amaar no podran anar a l’escola.

Repor3.jpg
El camp ja desallotjat, abans que el desmantellessin. Foto: Imponderabilia Mundi

Però a Grècia, ara mateix, no estan millor. 60.000 persones esperen, i la majoria tampoc treballen, ni tots els infants són escolaritzats. Al Pireu, vivien de la caritat. Tant el menjar com la roba eren donacions. Era habitual veure gent amb samarretes a favor de la independència de Catalunya, o amb consignes en euskera, o amb publicitat de medicaments. La Hosna tenia un quadern per acolorir: era en català.

Això, inevitablement, fa perdre la dignitat com a persona. No poder escollir què menges o què vesteixes. No poder escollir què fas amb el teu futur.

I els infants creixen enmig de tot això. Absorbeixen allò bo i allò dolent. Són els primers en cridar “my friend!” per assegurar-se la teva atenció, però també s’enfaden violentament quan no fas allò que volen. Et volen només per ells. És complicat no acabar amb tres o quatre nens agafats a tu d’alguna manera, com poden. Volen amor. I necessiten estabilitat. Però es veuen immersos en una profunda incertesa.

Entrar al Pireu és submergir-se en una mena de línia continua sense un “on” ni un “quan” específics. Tots els punts de referència en què es recolzava la seva vida són lluny o ja no existeixen. I aquest desarrelament es fa palès en tot. Han marxat sense la possibilitat de tornar, però encara no han arribat enlloc. La quotidianitat provisional construïda aquí pot semblar real de vegades però en essència és només fum. Com una inspiració eternament interrompuda.

Infants, joves i adults reaccionen diferent a la vida al Pireu, però tots reben els voluntaris amb els braços oberts

Els adults també busquen companyia. Molts no parlen anglès, però parlen igualment amb els voluntaris en àrab, encara que els voluntaris no el parlin. Expliquen anècdotes, ensenyen fotos i vídeos amb el mòbil. Posen música. No senten cap rancor ni ràbia cap als voluntaris, encara que siguin europeus: no representen ni la Unió Europea ni els polítics. Són persones acostant-se a persones. I els reben amb els braços oberts, i els agraeixen amb la mirada ser allà.

Encara que siguem nosaltres qui els fem viure aquest malson.

Els joves del camp s’han vist aturats en el període vital que hauria de ser un despertar a l’entorn. Han hagut de deixar d’estudiar, de formar-se. Aquí no hi ha gaire res a fer. No hi ha expectatives ni oportunitats. No poden canalitzar la seva empenta ni les seves ambicions. L’Ahmad, de 24 anys, era professor d’àrab. El Youssef era electricista. Ara juguen a futbol a l’esplanada o escolten música a la tenda.

repor8
El camp del Pireu estava ple de pintades de protesta. Foto: Imponderabilia Mundi

Tot plegat, crea una barreja de sentiments oposats. L’alegria dels infants, amb la set per jugar intacta, davant la pena dels adults, sense esperança en un futur proper; els petits moments de felicitat, com un atac de riure, davant els moments de desesperació; l’amistat entre iguals, i l’odi pel diferent -la relació complicada entre persones sirianes i afganeses, totes convivint al mateix camp. La contraposició de cultures, l’enfrontament imaginari entre el món cristià i el musulmà, la barrera de l’idioma. L’obligació de quedar-se a Grècia indefinidament davant l’incertesa de quan serà desallotjat el camp.

La situació extrema en què viuen els refugiats a Grècia crea una barreja de sentiments oposats, però sobretot hi ha una profunda incomprensió de què està passant

I englobant totes aquestes contradiccions, el contrast entre la incomprensió general del que passa i la connexió més simple entre persones. D’una banda, observem aquests joves, pares i mares, avis i àvies, nens i nenes desconcertats perquè no entenen la reacció d’Europa, no entenen un sistema que no els escolta. Molts no l’entenen en el sentit més bàsic del terme perquè no parlen cap llengua europea. De l’altra, però, es demostra que la distància social o cultural que pugui haver-hi resulta irrellevant davant allò que compartim. I semblava obvi i tot i així ens sorprèn per la seva intensitat.

I aquí ens arriba una barreja incomprensible d’informació. D’una banda, un clam a la humanitat, a la necessitat d’acollir, a la importància de rebre aquells que fugen de l’horror. Però d’altra banda, no es parla dels problemes a casa nostra, de la frontera sud, dels CIEs i del racisme institucional.

Vam trobar europeus de moltes nacionalitats a un dels calaixos negres d’Europa avui. Curiosament, on va néixer la democràcia.

Ens hem trobat aquí, i mai no ens havíem sentit tan lluny d’Europa.

It was as if nobody was there. There was a sea of tents under a viaduct, but they looked abandoned. It was warm, very warm. It was Athens, in July. The nearly 500 people who lived in Piraeus Port were nowhere to be seen.

But they were there. The tents protected them of foreign glances. They were strategically placed to create makeshift living rooms where they could spend the long, unending hours since most of them arrived last March in Greece’s capital city. With the borders closed, many decided to stay in the informal camp created in the Port -they had nowhere to go either. Some went to Idomeni camp hoping to cross the Macedonian border. But when it was evicted and their hope vanished, they came back.

Piraeus makeshift camp hosted once up to 3,000 people

Hosna is sleeping peacefully. Maybe like only children can. She’s five. When we go inside the tent after her sister Mira’s invitation, she suddenly wakes up and quickly combs her hair to greet us. Her mother, Nazireh, says hello. She’s happy to have guests. The family is from Afganistan. Nazireh is 25. When she asks us if we’re married, she’s surprised to our negative answer. She married when she was 14 because, she tells us, Afganistan isn’t a safe country for single women. She’s resigned to her current situation in Piraeus, but she keeps a piece of hope. She tells us that the next day they are leaving the camp. To cross borders.

In Piraeus camp there wasn’t any support of NGOs by July; there wasn’t any school and food was provided by the army and the church

The closure of the borders has created a golden opportunity for people smugglers and the EU has sponsored it.

Before we leave, Nazireh makes her daughter bring us a couple of juice cartons. They have everything gathered in two little tents, but they must offer something to their guests. There’s a piece of broken mirror on the floor.

repor6
Welcome graffiti painted on one of the material warehouses in the camp.                          Photo: Imponderabilia Mundi

Piraeus was a makeshift camp that hosted up to 3,000 people. They all waited for the opening of the borders. Meanwhile, they survived outdoors whithout the management of any NGO or government.

There wasn’t a school.

Food was brought by either the army or the church, three times a day. Breakfast: a doughnut, a juice carton, a piece of fruit. Lunch: a ready meal -mainly either macaroni with tomato sauce, chicken with rice or potatos- and pitta bread. Dinner: a ready meal -macaroni with tomato sauce, chicken with rice or potatos- pitta bread, a piece of fruit and some days, cheese. Those who came to get the food -usually, one person per family- showed a card and often refused to take as many ready meals as people figured in it. Everybody wanted fruit and cheese but not the untasty macaroni.

Six months eating macaroni.

The eviction of the makeshift camp on July 27th meant the transfer of people to either official camps or squatted buildings by activists

The Greek government has progressively evicted all makeshift camps -being Idomeni the most known. They transferred the people living in them to the so-called official camps such as Skaramagas. The living conditions provided there are brought into question. Only because of its location -most of them are far away from main cities- few people want to go there. The already existing feeling of abandonment grows there and so does the isolation. Facing this, one solution has been the squatting of unused buildings to host refugee people. These buildings are mainly in Thessaloniki, in the north of Greece, and in Athens, where today there are 8 buildings hosting up to 1,600 people in total.

Piraeus camp was evicted on 27th July. A police officer present during the eviction stated that the port was finally to be returned to tourists.

The families of Dunia and Halida had already left. A week before the eviction they headed towards Lavrio, an official camp in southern Greece. They were two families, one from Syria and one from Irak: mother, father and three and four children respectively. Dunia’s sister, Amaar (10), couldn’t read nor write. Both Dunia and Halida (4), spent hours playing in the asphalt ground with other children or volunteers. Parents were exhausted. They showed us pictures of them before the escape. “Look, how young and beautiful we were. And look at us now”.

Some people leave Greece and go back to Turkey: they gave up their hope for Europe

Recently we have heard about Dunia’s family. They went back to Turkey. They left Greece because of the desperation to wait. They lost their hope in Europe and headed back to Turkey, where 3 million refugees struggle to have some rights. Probably, Dunia and Amaar won’t go to school.

repor3
The camp, already evacuated, right before it was dismantled. Photo: Imponderabilia Mundi

But in Greece they aren’t much better. 60,000 people are stranded in the country. Most of them aren’t able to work and children is just starting to have access to an education. In Piraeus people lived of charity. Both clothes and food came from donations. It was usual to see people wearing T-shirts with slogans regarding Catalonia independence or also some written in Euskera. Hosna had a coloring book: it was in Catalan.

This makes a person lose her dignity. Not being able to choose what you eat; what you wear; what you do with your future.

Children grow up in the middle of this. They soak up everything: both good and bad. They are the first ones to shout “my friend!” to pick your attention, but then they suddenly go mad when you don’t do what they wish. They want you only for themselves. It’s hard not to have simultaneously three or four kids hanging from you in any way. They want love. And they need stability. But they are living in a deep uncertainity.

Going inside Piraeus is entering in a straight line without a specific “where” or “when”. The frame of reference of their lives has vanished and an uprooting feeling wraps everything. They can’t go back but they can’t go further. The makeshift daily life is not stable.

Children, youngsters and adults react differently towards the instability of the camp but all of them greet volunteers with open arms

Grown-ups also look for company. Many don’t speak English but they speak with volunteers in Arabic. Only that volunteers don’t speak Arabic. They tell stories, they show pictures and videos with their smartphones. They listen to music. They don’t feel any anger or resentment towards volunteers because they don’t represent the EU or the politicians. Together, they are people approaching people. And they greet them openly and thank them with their gaze for being there.

Only if we weren’t those who make them live like this.

Youngsters are not properly living. They had to stop in the most active period of our lives. They stopped studying. Here they can’t do much. There are no opportunities, no expectations. Ahmad was an Arabic teacher. Youssef was electrician. In Piraeus, they play football or listen to music in their tent.

repor8
Piraeus camp was full of protest graffitis. Photo: Imponderabilia Mundi

Everything creates a mix of opposed feelings. The joy of the children, who want to play all day long, facing the sadness of the adults, that are slowly losing hope; the little moments of happiness such as bursts of laughter, opposite to the desperation of waiting; friendship between equals and hate towards the different -the complicated relationship between Syrians and Afghanis. The contrast of cultures, the non-existent conflict between Muslim and Christian world, the language barrier. The obligation to remain in Greece indefinitely but the uncertainity of an imminent eviction.

The extreme situation in which refugees are in Greece creates a mix of opposed feelings and a great lack of understanding of what’s happening

There’s a sharp contrast between the general lack of understanding and the simple connection between people. We see mothers, fathers, teenagers, children, grandparents who don’t understand what Europe is doing. However, we find out that the social or cultural distance that could exist between us is simply not there. We have more things in common that things that make us apart.

Out of the camps, in our home countries, we get an incomprehensible blur of information. On one hand, everyone calls for humanity, for the need of welcoming those who flee from terror. But on the other hand, we don’t talk about what is happening inside our borders, in the southern border of Spain, what happens with CIEs and the institutionalized racism.

We found many Europeans from different countries in one of the darkest spots of Europe right now. Oddly enough, exactly where democracy was born.

We found ourselves here, and yet we had never felt so far away from Europe.

Anuncis