Marc Marginedas (Barcelona, 1967) ens rep a casa seva, un pis assolellat al centre de Barcelona. Llicenciat en Periodisme a la Universitat de Navarra i amb un postgrau de Relacions Internacionals, és periodista de guerra. S’ha especialitzat en els països àrabs i Rússia, i durant la seva trajectòria professional n’ha cobert diferents conflictes per El Periódico.  Els seus inicis com a periodista van ser durant la guerra civil d’Algèria (1995-1998), d’on al cap de tres anys de cobertura va veure’s obligat a marxar. Posteriorment va treballar durant la segona guerra de Txetxènia (1998-2002), així com a les guerres de l’Iraq, l’Afganistan, Líbia i Síria, entre d’altres. Ha rebut diferents premis i és autor del llibre Periodismo en el campo de batalla: 15 años tras el rastro de la yihad. Actualment és corresponsal a Moscou.

Ofici vocacional

El periodisme ha de ser una vocació?

Sí, sinó no arribes a enlloc. Jo identifico el periodisme amb curiositat per les coses. Tant pot ser relacionada amb el periodisme rosa com amb el periodisme internacional. Si no tens interès per allò que has d’escriure, no voldràs saber-ne més i amb dificultat transmetràs passió pel que fas.

“Identifico el periodisme amb curiositat: tant el periodisme rosa com el periodisme internacional”

Per què i quan vas decidir ser periodista?

Jo volia viatjar. Hi havia una altra professió que m’agradava: l’arqueologia. Tenia aquestes dues opcions, però llavors pràcticament l’única sortida d’arqueologia que hi havia era ser professor. Així que em vaig decidir pel periodisme. Recordo que abans de començar el curs, llegia el llibre de text d’història. M’interessaven especialment els capítols que feien referència a l’Islam: com havia sorgit, la presència musulmana a Espanya… a mi em semblava molt exòtic perquè era desconegut per mi. Era una mica d’escapisme: era intentar sortir d’un món que a mi em quedava petit.

dsc08171-editada
Foto: Imponderabilia Mundi

Periodisme de guerra

Com ha evolucionat el periodisme de guerra?

El periodisme de guerra ha canviat moltíssim, sobretot en els últims anys. El periodista ha passat de ser un testimoni benvingut per les parts a ser un actor que juga un paper, i a qui s’intenta neutralitzar o controlar. Els conflictes ja no involucren exèrcit contra exèrcit, sinó que són milícies armades d’origen i lleialtats confuses lluitant entre si o amb un exèrcit. El missatge del periodista ara és capaç d’influir en els esdeveniments. Un exemple n’és la guerra siriana. A les zones controlades pels rebels vèiem unes atrocitats que no havíem vist mai, comeses pel règim sirià, i els governs es van sentir pressionats per l’opinió pública per no tractar amb aquest règim. Pel govern, nosaltres no som actors neutrals sinó propagandistes de l’altre bàndol a qui cal neutralitzar. I ho ha aconseguit.

“El periodista de guerra ha passat de ser un testimoni del conflicte a ser un actor que hi juga un paper”

Quins són els teus referents?

M’agrada especialment Vasili Grossman, corresponsal de guerra rus a la Segona Guerra Mundial, que treballava pel diari Estel Vermell. Avançava amb l’exèrcit soviètic i en destaca la gran capacitat descriptiva. La fi del periodisme és donar veu als que no en tenen i crear empatia, i Grossman això ho sabia fer molt bé. Al seu llibre Vida i Destí tracta amb ulls molt crítics la gestió de la guerra per part de les autoritats soviètiques.

Després també m’agrada Varlam Salàmov, que no era periodista com a tal però sí escriptor, i que va anar al gulag com a dissident soviètic. El van condemnar dues vegades als camps de treball, i la segona es va salvar de miracle. Tenia una gran capacitat per transmetre el patiment humà.

Com traces la línia entre persona i professional en situacions extremes?

S’adquireix amb el temps. El primer conflicte que vaig cobrir, [la guerra civil d’] Algèria, em va afectar moltíssim. Tenia 27 o 28 anys i vaig desenvolupar símptomes d’estrès posttraumàtic.  En aquella època no hi havia internet i érem molt pocs corresponsals: a mi em van treure al cap de tres anys. Amb aquests mitjans no pots evitar que els govern s’acabin acomodant. No sabia com reaccionar. No n’he tornat a tenir, potser perquè a Algèria em vaig implicar molt i no et pots implicar tant. Per exemple ara, a Rússia, després de la victòria de Trump, on Rússia hi ha tingut un paper molt important, me’n vaig anar de vacances. Si estàs en aquesta situació, deixes de ser eficaç i per tant el millor és desconnectar.

dsc08163
Foto: Imponderabilia Mundi

Com valores el tractament periodístic que es fa a Espanya dels conflictes?

Tenim una molt bona generació de fotògrafs: Manu Brabo, Samuel Aranda… Hi ha gent molt reconeguda, mai havíem arribat a tenir aquest nivell. El periodisme de guerra durant els anys 90 era molt recollit, Espanya era un país que en comparació amb França, GB o EUA gairebé no existia. Però alhora crec que Espanya és un país molt tancat amb els seus problemes: la crisi, Catalunya… això fa que hi hagi poc interès pels temes internacionals: estem totalment centrats en nosaltres mateixos.

“Hi ha un moviment d’esquerra antisistema a Espanya que idealitza el règim sirià i té una imatge distorsionada de Rússia”

Una altra cosa és la tensió ideològica [interna] que es reflecteix en la política internacional. Hi ha un moviment molt potent de gent de l’esquerra antisistema que per alguna raó, que jo no acabo d’entendre, és incapaç de sentir empatia pel patiment sirià. També passa amb Rússia. Tenen una idea totalment idealitzada del que és el règim sirià, que essencialment és un règim d’assassins, i del seu principal recolzament, Rússia, en tenen una imatge totalment distorsionada. L’identifiquen amb la URSS, en canvi en aquests moments Rússia és un país situat ideològicament a la ultradreta i amb un sistema econòmic que es pot definir com a capitalisme d’amics.

A Síria, tots els bàndols violen sistemàticament les lleis de la guerra, però un ho fa en una proporció molt més elevada: el 90% de les víctimes civils son causades pel règim. A Espanya hi ha un antiamericanisme molt primari, i hi ha un sector de l’opinió pública que automàticament se situa en contra dels Estats Units. Si bé és cert que moltes vegades és un bàndol agressor, com a l’Iraq, ara a Síria no és qui està bombardejant sistemàticament escoles i hospitals. Quan avantposes la ideologia a les persones, crec que no estàs fent periodisme.

“A Síria tots els bàndols violen les lleis de la guerra, però el 90% de les víctimes civils són causades pel règim”

Com han afectat les xarxes socials a l’exercici del periodisme de guerra?  

Les xarxes socials són increïbles. Un exemple és [la guerra civil d’] Algèria: ens vam cansar d’explicar coses des de dins, però l’impacte era tan reduït que els governs no se sentien pressionats a reaccionar. El Periódico, en el moment de més audiència, arribava a 1 milió de lectors. Ara la web arriba a 7 milions. Apart, cada periodista té una comunitat de seguidors. L’amplificació del missatge és enorme

En canvi, hi trobo dos aspectes negatius: la capacitat de difondre mentides per part de governs on la mentida és un fenomen institucionalitzat –el cas de Rússia-, amplificant la campanya de desinformació. Hi ha feina a fer per part de Facebook i Twitter per tal de lluitar contra la difusió d’informacions falses. L’altre aspecte negatiu és el fet que l’espai cibernètic s’ha convertit en un lloc on fustigar amb campanyes organitzades a gent que no pensa com tu. Això ho hem vist amb grups d’esquerra antisistema, que estan molt ben organitzats, i quan hi ha informacions que no els encaixen (per exemple relacionades amb el conflicte sirià, Rússia, etc). organitzen campanyes de desprestigi contra periodistes. Jo ho he experimentat i el diari ha patit “trolls”. Si aquest grups sabessin els sous que cobren periodistes de canals a qui donen credibilitat, com per exemple Russia Todayaixò sí que és comprar un periodista.

Els sous que cobren els periodistes de Russia Today posen en qüestió la seva credibilitat, segons Marginedas

Els periodistes d’àmbit internacional tenen més llibertat que els d’àmbit nacional?

Sí. Per mi, el periodisme local és el més heroic. L’impacte és immediat i t’hi jugues la carrera. Per tant, els herois del periodisme no som els periodistes de guerra: ho fem perquè ens agrada i perquè no entenem la vida sense aquest element de risc. Els periodistes d’àmbit local són els herois de veritat.

“Els herois del periodisme no som els periodistes de guerra, sinó els periodistes locals”

Perspectiva de gènere

Quina és la situació de les dones periodistes de guerra?

Que les dones no puguin fer periodisme de guerra és un estereotip que s’ha de combatre. Hi ha periodistes molt bones i que ho fan realment molt bé. Un exemple és la Mònica Bernabé. A l’Afganistan, una dona té accés a llocs que no hi tenen els homes, perquè es posa un burca i ningú la toca. La millor cobertura que es va fer de la guerra de Txetxènia va ser feta per dones, ja que despertaven menys sospites que els homes als controls policials. És totalment fals que les dones no puguin fer aquesta feina, tot al contrari: hi tenen un accés diferent i, de vegades, millor.

“És totalment fals que les dones no puguin ser periodistes de guerra, al contrari: hi tenen un accés diferent i, de vegades, millor”

I quina és la situació de les dones en les guerres?

Una guerra és un patiment molt gran però també és una oportunitat per les dones. Això ho veiem a l’Afganistan: la guerra està servint perquè les dones tinguin molt més poder a la llar. Aquests espais de poder que tenen no es tornaran. A més, a l’Afganistan, les universitats estan plenes de dones –amb vel, però això és un tema anecdòtic- i aquestes dones, quan tinguin el seu diploma, no tornaran al rol que tenien abans. En canvi, a l’Aràbia Saudita no hi ha cap guerra i la situació de les dones és terrible: viuen en una situació molt acomodada i no hi ha cap pressió.

dsc08159
Foto: Imponderabilia Mundi

Trajectòria

Per què t’has especialitzat en els països àrabs, apart de Rússia? Què t’atrau de l’Islam?

Bàsicament em venia de petit, per l’interès que em creaven els llibres d’història. Després, el meu primer viatge fora d’Europa el vaig fer amb un company de carrera a Tunísia, i quan vam arribar i vaig sentir la crida a l’oració durant la posta de sol, em va impactar molt i vaig pensar que en volia saber més.

D’altra banda, un cop vaig començar a llegir, em va interessar el tema de l’adaptació de l’Islam a la societat moderna. L’Islam no és una religió reformada, com la nostra, i les tendències rigoristes a l’hora d’interpretar l’Alcorà creixen per influència sobretot de l’Aràbia Saudita i el wahabisme. Crec que una de les grans assignatures pendents del món és aconseguir que aquestes societats es democratitzin. En el cristianisme, el poder temporal i el religiós sempre han estat percebuts com dues entitats diferents. Això a l’Islam no existeix: Mahoma no només va crear una religió sinó també un estat. Per això em sembla que les revolucions àrabs són tan importants: el ciutadà àrab no ha sortit al carrer defensant l’Alcorà, sinó demanant bona governança, drets humans, alternança dels partits… la meva opinió és que les revolucions àrabs seran per al món àrab-musulmà tan importants com la Revolució Francesa a Europa. És un canvi total de mentalitat: de súbdits a ciutadans. Ja no hi ha marxa enrere.

“Les revolucions àrabs són un canvi total de mentalitat: de súbdits a ciutadans”

Com es viu la gihad al món musulmà?

Gihad és un terme que no s’interpreta bé: no significa guerra santa sinó esforç. Això vol dir una lluita interna contra els teus defectes i una lluita externa contra els enemics de l’islam. El fragment de població que recolza la violència contra la gent que no té les seves creences és molt molt minoritari al món àrab. El que sí que hi ha és un sentiment de greuge per com els ha tractat Occident. Jo crec que la solució és el diàleg. Si tu dones tolerància, reps tolerància. Si dones intolerància, com França, reps intolerància.

Què ha suposat l’existència d’Estat Islàmic per a qui no recolza la violència?

Un efecte col·lateral positiu de l’aparició d’EI és que molta gent que fins ara no es manifestava pel que fa a la violència, ara sent repugnància pels crims que ha vist. Això serà un pas més en l’adequació de l’islam a la comunitat global: que la gran majoria no només no comparteixi la violència sinó que la condemni amb molta força i digui que és una desviació de l’Islam.

“Un efecte col·lateral positiu de l’aparició d’EI és que molta gent que fins ara no es manifestava pel que fa a la violència, ara sent repugnància pels crims que ha vist”

Quin ha estat el rol de Síria i Rússia en el desenvolupament d’Estat Islàmic? 

Quan parlem de la gènesi d’EI sempre esmentem Aràbia Saudita i Qatar, que evidentment van jugar el seu paper. Però als mitjans no es parla del paper de Síria i Rússia. Síria, el 2011, va alliberar tots els gihadistes que tenia a la presó, molts convertits ja en agents dobles, perquè radicalitzessin els moviments socials. És una tàctica del KGB: infiltrar-se al moviment d’insurgència, no per a neutralitzar-lo, sinó per a radicalitzar-lo. Rússia també ha tingut un paper molt important: el 2014 van ser els Jocs Olímpics de Sochi, on hi havia problemes amb el gihadisme. Per a tenir uns jocs tranquils, Rússia va proporcionar als gihadistes passaports per a Síria.

“Síria i Rússia van tenir un paper molt important en el sorgiment d’Estat Islàmic”

Com informem sobre una cultura diferent amb respecte, sense caure en els judicis o l’etnocentrisme?

Hi ha petits gestos que si els compleixes t’ajuden a ser acceptat. Abans de treballar al món musulmà hauríem de llegir una mica la Sunnah [una de les fonts de la llei islàmica] o intentar fer servir una mica d’àrab. Així ells veuen que estàs fent un esforç per entendre la seva cultura i religió. 

El problema en la percepció que hi ha a Occident de les societats musulmanes sol venir d’opinadors, de gent que no ha viatjat i es mou en un món d’estereotips.  

El llenguatge utilitzat pels mitjans ha afavorit el clima d’hostilitat actual en relació als musulmans a Europa?

El tema de l’hostilitat envers els musulmans és una qüestió d’educació. Racisme n’hi ha i n’hi haurà sempre: existeix i apareix en moments com el que estem vivint ara. Crec que els periodistes hem de fer una tasca pedagògica, per exemple, explicar què significa portar vel per moltes dones. Per elles no portar el vel és com si nosaltres anéssim per Passeig de Gràcia en biquini. Per tant, forçar-les a treure’s el vel és un acte de violència molt fort. També ha d’haver-hi límits; el niqab. A l’Alcorà no diu enlloc que només pots anar pel carrer mostrant els ulls. A més, en una societat com la nostra on hem de mostrar carnets i identificar-nos, això és complicat.

“No hem explicat prou que les famílies que creuen el Mediterrani arriscant la vida dels seus fills ho fan perquè la vida al seu país s’ha tornat intolerable”

Respecte a l’arribada de refugiats, hem d’explicar que la gent que ve a Europa fent un viatge tan perillós és perquè casa seva s’ha convertit en un lloc on no s’hi pot viure. Estan fugint d’una piscina amb taurons: ningú marxa de casa seva per pròpia voluntat. Que centenars de milers de persones vulguin refugiar-se a Europa no és per buscar una millor feina o per aprofitar-se dels nostres privilegis. No: les famílies capaces de creuar el Mediterrani arriscant la vida dels seus fills ho fan perquè la vida al seu país és intolerable. I això no s’ha explicat prou.

“Forçar les dones a treure’s el vel és un acte de violència molt fort”

Quines pressions has rebut per tractar els conflictes d’una manera o altra? Al teu llibre parles de les dificultats que va posar el govern espanyol per informar sobre la guerra d’Iraq.

El cas del govern espanyol amb la guerra d’Iraq no són pressions: és censura pura i dura. Pressions per exemple són les convocatòries que jo rebia cada mes a Algèria. M’ensenyaven un article meu tot subratllat en vermell. I no només reps pressions del govern del país, sinó del teu propi govern. 

[A l’Afganistan i a l’Iraq], la política del govern va ser exactament la mateixa, amb diferents estratègies: limitar la informació. El PP ho va fer d’una forma més òbvia, repetint una mentida fins que es convertís en veritat. Tot això va explotar amb el tractament informatiu de l’11M a Madrid. 

dsc08168-editada
Foto: Imponderabilia Mundi

Síria

A què et refereixes quan anomenes la guerra de Síria com una guerra decisiva al llibre?

El desenllaç de la guerra de Síria marcarà l’equilibri geoestratègic al món els propers anys. És molt semblant, salvant les distàncies, al que va significar la Guerra dels 30 anys per a Europa. Tothom hi participa. D’altra banda, l’aparició d’EI provocarà un debat dins la pròpia religió musulmana per adequar-la a la societat moderna i revisar les tendències rigoristes en la interpretació de l’Alcorà.

“El desenllaç de la guerra de Síria marcarà l’equilibri geoestratègic al món els propers anys”

La fi d’aquest procés tardarà, però jo crec que Síria es convertirà en un model de com fer funcionar un sistema democràtic en un país musulmà. En aquest moment l’únic exemple exitós de les revolucions àrabs és Tunísia, però és massa petit.

Es tracta d’un conflicte on la població civil està patint molt. Jo mai no havia vist aquest nivell de brutalitat sobre la població civil, ni a Israel, ni a Txetxènia als 90 ni al Líban en l’ofensiva contra Hezbollah al 2006. Mai no havia vist un atac deliberat sobre hospitals i escoles tan repetit

“Mai no havia vist aquest nivell de brutalitat sobre la població civil”

És probable una victòria d’Al Assad?

És molt difícil que Al Assad guanyi la guerra i torni a recuperar el control de Síria. Jo crec que fins i tot ell ho té descartat perquè sap que és impossible. Representa una facció molt minoritària dins del seu país, els alauites, un 15% de la població. No es pot governar contra el 75%. D’altra banda, Al Assad pràcticament no té exèrcit, ho ha fet tot amb milícies externes que tard o d’hora hauran de marxar del país.

Quina és la opinió pública a Rússia respecte la intervenció al conflicte sirià?

Els russos són un col·lectiu que ha patit moltíssim a la seva història: 18 milions de persones van passar pel gulag, centenars de milers de persones hi van morir, el propi Stalin va provocar fam a Ucraïna per aconseguir controlar els camperols que rebutjaven la col·lectivització…  Quan un estat ha fet tot això contra la seva població es crea un forat molt gran entre el poble i l’elit. El ciutadà rus no és conscient que amb les seves accions pot canviar les coses. A més, després de viure sota un règim tan dur, la gent no se’n refia i no diu tot el que pensa. A Rússia les enquestes d’opinió no diuen ni de bon tros la veritat.

Creus que la cultura ha marcat la diferència entre l’acollida (o no acollida) de persones que busquen refugi a Europa i als països d’Orient Mitjà, com Jordània o el Líban?

Si, això és evident. Hi ha una cultura d’acollida molt més gran i els vincles familiars són més forts. A més, com que les fronteres del món àrab són artificials, molta gent té família de diferents països. Però més enllà de la cultura, crec que ha estat molt vergonyosa la política d’asil d’Europa. L’única que ha estat a l’alçada és Angela Merkel: per primera vegada ha introduït l’humanisme a la gestió política. Normalment escollim uns governants que actuen d’acord amb els seus interessos que són mantenir-se al poder, però Merkel ha fet tot el contrari: ha pres una decisió que la feia més impopular.

“La política d’asil d’Europa ha estat vergonyosa: només Angela Merkel ha estat a l’alçada”

Consells

Quins consells donaries a joves periodistes o estudiants que vulguin dedicar-se al periodisme de guerra?

Per una banda, estudiar moltíssim, treure molt bones notes i, si es pot, fer un màster en relacions internacionals. Si és a l’estranger, millor. D’altra banda, els idiomes són fonamentals. Més enllà de l’anglès, jo aprendria un dels set idiomes oficials de la ONU [anglès, francès, castellà, àrab, rus i xinès mandarí]. Agafaria el xinès perquè crec que d’aquí vint anys les relacions entre Occident i la Xina seran molt importants. El periodisme internacional té un problema: a diferència d’altres àmbits, com societat o crònica rosa, no s’expandeix. Has de voler-ho més que la teva vida, t’ha d’agradar molt.

Anuncis