Fotografia: Esther Vera a la redacció de l’Ara. Font: diari Ara

Si entrem a qualsevol aula universitària de Periodisme probablement ens cridaran l’atenció diversos elements. De ben segur que veiem molts diaris sobre les taules i molts ordinadors encesos amb peces a mig escriure. Però, més enllà del que caracteritza qualsevol estudiant de comunicació, amb un sol cop d’ull apreciarem el desequilibri de gènere: hi ha més noies que nois. I, no obstant, conforme pugem esglaons a la jerarquia dels mitjans, aquesta situació s’inverteix.

Tant és així, que entre els principals mitjans catalans només trobem dues dones directores. Karma Peiró, de Nació Digital, i Esther Vera, del diari Ara, destaquen com a úniques veus femenines en un àmbit dominat pels homes: Màrius Carol (La Vanguardia), Enric Fernández (El Periódico), Xevi Xirgo (El Punt Avui)  Santi Nolla (Mundo Deportivo), Jaume Peral (Tv3), Saül Gordillo (CatRàdio) etc. Si ampliem el zoom veiem que la situació es repeteix pel que fa a l’Estat Espanyol. Ana Pardo de Vera, directora de Público, i Montserrat Domínguez, del Huffington Post, naveguen entre la immensa majoria de directors homes: Antonio Caño (El País), Bieito Rubido (ABC), Pedro G. Cuartango (en funcions a El Mundo) etc.

Conforme pugem esglaons trobem menys dones

Com s’explica un desequilibri tan flagrant? Com és possible que la proporció de dones que estudien Periodisme difereixi tan de la proporció de dones que decideixen com es fa el periodisme? Si, a nivell formal, no existeix cap dificultat afegida pel fet de ser dona, què és el que està passant?

Parlem del sostre de vidre com una de les principals causes que identifiquen diferents organitzacions nacionals i internacionals (Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació, Dones en Xarxa, Xarxa Europea de Dones Periodistes etc). Es tracta de la barrera invisible que les dones troben per ascendir fins a llocs de comandament. Invisibles perquè són materials i no pas formals. El problema és que no existeix una conciliació familiar real. El que va ser en un principi una gran fita del feminisme – l’entrada de la dona al món laboral – ha acabat suposant una càrrega doble per a ella, ja que no ha anat acompanyada de la deguda entrada de l’home a les tasques de casa. O, si més no, a un ritme molt lent. “Les dones amb professions qualificades només tenen dues opcions: o renuncien a la maternitat, o tenen fills però ho dissimulen” diu Eva Piquer, directora de Catorze.cat, al seu llibre La feina o la vida. I si no, s’han de conformar amb càrrecs més baixos. La solució, doncs, passa per un canvi d’idees: cal que la paritat esdevingui un principi individual i natural per a tothom, més enllà de les lleis que la promouen. “Més i millors baixes de maternitat i de paternitat, autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar, i una major implicació real dels homes en les tasques domèstiques i de criança dels fillsafirma la periodista.  

Com és possible que la proporció de dones que estudien Periodisme difereixi tan de la proporció de dones que decideixen com es fa el periodisme?

Hi ha, però, altres causes que expliquen l’hegemonia dels homes al càrrecs de responsabilitat. Malauradament, en una societat que encara és patriarcal, es percep el poder com un assumpte d’homes. “L’opinió pública és molt agressiva amb les dones” afirma Mònica Terribas. L’autoritat no entra dins el rol de gènere assignat a la dona, així que quan ella mani rebrà molts més atacs que no pas un home. Probablement se la titllarà d’histèrica, manaire, autoritària… “Hi ha una part masclista en com se’ns mira a les dones quan ocupem llocs de poder que és terrorífica” diu la directora d’El Matí de Catalunya Ràdio.

Tots el codis deontològics d’arreu del món diuen que el periodisme ha de donar una visió completa i objectiva dels fets. És possible construir un retrat honest de la realitat si silenciem un col·lectiu que representa més de la meitat de la població?

Advertisements