Avui ha tingut lloc un esmorzar emmarcat en la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya amb el director de cinema Abbas Fahdel (Babilònia, Iraq) i el poeta Muhsin al Ramli (Iraq, 1967), a l’Espai Contrabandos. L’acte, titulat “Transformacions socials i cinematografies mediterrànies”, volia reflexionar sobre el paper de l’art i la cultura en la transformació social i la situació actual del país, retratat a la nova pel·lícula de Fahdel, “Homeland: Iraq any zero“. I als molts llibres de novel·la i poesia de Ramli.

Els dos artistes han començat, precisament, destacant que, tot i que fa més de 20 anys que no hi viuen, a la seva obra només poden parlar del seu país natal. “Per registrar el dolor“, ha explicat Ramli, perquè “és el que hi ha”. Tot aquest temps ha viscut a l’Estat espanyol, però afirma que, quan escriu, “em surt Iraq”. Fahdel, que viu a París des dels 18 anys, ho ha corroborat i ha explicat que, així, se senten “més útils”.

Fahdel i Ramli porten tota una vida vivint fora de l’Iraq, però a la seva obra només poden parlar del país natal

Cobertures mediàtiques

Un eix important que ha sortit al debat han estat els mitjans de comunicació i el seu paper durant els conflictes. “La informació no és la veritat”, per Ramli, ja que quan la premsa informa sobre la mort de persones, aquestes es transformen en simples números. “En la literatura, cada persona és un món”. Per això, “l’art és l’única manera d’arribar a la veritat”, opina el també doctor en filologia espanyola. “La literatura té uns efectes més lents que la premsa, però duradors”. Ramli creu que en la “sobreinformació” a què estem exposats actualment, “es perd allò humà”, i per això és essencial el paper del creador.

Fahdel ha coincidit plenament amb Ramli, i ha explicat que, en els últims anys, l’Iraq queda reduït a tres ítems als mitjans: Saddam Hussein, petroli i Estat Islàmic. Per contra, l’art en general i el seu documental en particular, que dura sis hores i fa un retrat de la vida al país abans i després de la invasió de 2003, posa rostre als 25 milions d’iraquians que mai surten als mitjans. Per Fahdel, era molt important mostrar Homeland als Estats Units perquè veiessin què hi passava realment. “És la importància de les imatges”, ha ressaltat.

El sectarisme

El debat també ha girat entorn la situació política actual a l’Iraq. Ramli ha dit que “el poble iraquià no és fàcil de governar”, i ha recordat que mai hi ha hagut deu anys de pau seguits al país. Una de les causes lògiques d’això, ha dit, és que “és una regió estratègica”, amb petroli, recursos naturals i terra fèrtil. L’escriptor ha explicat que ha visitat tombes d’amics a molts països del món, en el que sembla una de les diàspores contemporànies. “Abans teníem un enemic [Saddam Hussein] i ara en tenim mil, i sense rostre”.

Per Fahdel, “Iraq ha passat de ser una dictadura d’un partit a una de molts”, i el partit del primer ministre Haider Al-Abadi és “confessional i corrupte”. El cineasta ha explicat que després de la invasió americana el 2003 es va produir una sectarització del país, sobretot políticament. Ara, a les eleccions es vota en funció de la pròpia condició com a sunnita, xiïta, kurd, etc. Però ell defensa que “la literatura i l’art no tenen confessió”. Tot i això, ara, “la prioritat del govern no és la cultura”, ha lamentat.

El cineasta és optimista: “L’art ens pot mostrar el camí cap a una humanitat compartida”

Fahdel ha recordat les Primaveres Àrabs i l’optimisme que va sentir en aquells moments de canvi. Però “es va demostrar que els joves podien sortir al carrer, però no arribar al poder”, de manera que el resultat ha estat que “s’ha substituït una dictadura per una altra” en la majoria de països que les van viure. “Però mantinc l’esperança“.

Escletxes al sistema patriarcal

Ramli ha passat per sobre les crítiques que sovint, des d’Europa, es fan a l’Islam com a religió masclista: “Masclisme n’hi ha a tot el món”. I ha destacat el paper important que tenen les dones a l’Iraq, també en la cultura, fins al punt que la majoria de poetes contemporanis del país són dones. També ha explicat que la “primera poeta del món, Enheduanna, era iraquiana”.

Actualment hi ha una lluita feminista al país per defensar una llei aprovada el 1959 que garanteix els drets de les dones, com la prohibició del casament infantil. Ara el govern la vol derogar i aprovar-ne una que, entre d’altres, permetria el casament de nenes a partir de 9 anys.

“Als iraquians ens queden molts anys de lluita per davant”, preveu Fahdel

Fahdel viu a París des dels 18 anys, però just abans de la invasió de l’Iraq, i després d’haver-ne vist moltes guerres a distància per la televisió, va decidir tornar-hi. “Volia mostrar els que els mitjans estrangers mai mostrarien”. El resultat van ser 120 hores de gravació que van estar 10 anys guardades en un calaix, perquè no les va poder tornar a mirar. Fins que un dia va decidir que no se les podia guardar només per ell, i en va sortir “Homeland: Iraq any zero“, estrenada el 2015.

“L’art ens pot mostrar el camí cap a una humanitat compartida”, creu Fahdel. És optimista però també conscient de la realitat: “Als iraquians ens queden molts anys de lluita per davant”.

Anuncis