Mònica Bernabé (Barcelona, 1972) és periodista i actualment dirigeix la secció d’Internacional del Diari Ara. Va treballar a El Punt com a periodista local fins el 2006, quan va decidir deixar la feina i traslladar-se a l’Afganistan per treballar-hi com a freelance. Hi va ser des del 2006 fins al 2014, convertint-se en l’única periodista espanyola que hi residia durant tant de temps.  A més de la seva tasca com a periodista, va fundar l’Associació per als Drets Humans de l’Afganistan (ASDHA) i va ser-ne la presidenta. Des de l’associació, però també a través d’una cobertura periodística compromesa, va treballar per contribuir a l’empoderament de les dones afganeses. Per la seva tasca periodística ha estat reconeguda amb el Premi Cirilo Rodríguez (2013) i el Premi de Periodisme Julio Anguita Parrado (2010). El 2012 va narrar la seva experiència al país asiàtic al llibre Afganistán: Crónica de una ficción. El 2014 va editar Mujeres. Afganistán, juntament amb el periodista i fotògraf Gervasio Sánchez, després de crear l’exposició homònima al Palau Robert de Barcelona.

Ens trobem a la redacció del Diari Ara un matí de divendres i conversem sobre la l’Afganistan, la situació actual del país, la feina feta i la tornada. I també sobre la nova etapa, altre cop a Barcelona.

La vocació  

Aquesta professió -el periodisme- ha tingut conseqüències molt “radicals” a la teva vida. Vas arribar-hi per vocació?

Jo de petita i d’adolescent no volia ser periodista, la veritat. Quan vaig fer la selectivitat tampoc no tenia clar quina carrera volia fer, o sigui que vocacional allò des de sempre, no. Jo el que volia era viatjar, i sobretot tenia la fixació de viatjar als anomenats països pobres, més que res per comprovar si el que es deia era real o no. A l’hora de matricular-me a la universitat, vaig pensar que la manera de fer-ho seria fent periodisme o fent turisme. Vaig acabar escollint periodisme i després lògicament m’ha apassionat, si no no m’hi hauria dedicat de la manera que ho he fet.

“Jo de petita no volia ser periodista, però vaig escollir estudiar la carrera i després lògicament m’ha apassionat”

L’Afganistan  

Vas deixar la teva feina a El Punt per marxar a l’Afganistan com a freelance. Quines experiències i aprenentatges compartits hi ha entre el periodisme local i l’internacional?

Jo crec que tot, perquè el periodisme internacional és fer periodisme local però en un altre país. Per mi, la gran escola periodística ha estat el periodisme local. En el periodisme local estàs obligat a fer de tot, periodisme social, polític, policial, accidents… que és una mica el que pots trobar-te un cop te’n vas a l’estranger, on hi ha tot tipus de situacions. Per fer periodisme en un país com l’Afganistan, encara que soni una mica estrany, jo em vaig “curtir” fent periodisme local. Difícilment pots anar a cobrir un país en guerra si abans no ets capaç de perdre’t en solitari al pitjor barri de la teva ciutat.

Què suposa viure en un país en guerra?

Jo no estava en una situació en què estaven caient bombes constantment, però sí que estava en una situació especial a la que em vaig acabar adaptant. Quan em vaig establir a Kabul tenia tres hores d’electricitat al dia. Hi havia riscos de segrest i havia de canviar els meus itineraris; no podia tenir una vida quotidiana rutinària i fer sempre el mateix. Anava vestida sempre com una afganesa, els gairebé vuit anys que vaig viure allà vaig anar sempre amb una túnica negra i un mocador negre. Vaig quedar del negre fins al monyo! [riu].

Són coses que acabes normalitzant. Si les explico ara, a vosaltres potser us sorprendran, però van començar a formar part de la meva vida normal. Coses que nosaltres donem per normal aquí, allà no ho eren; canvies de perspectiva. Això és el que suposa viure en un país en conflicte.

“Per fer periodisme a l’Afganistan, jo em vaig curtir fent periodisme local”

Quan vas ser a Afganistan, vas haver de moderar els teus reportatges per por a la repressió del govern del país?

No, perquè publicava en castellà. Si hagués publicat en anglès i per un mitjà com el The New York Times, crec que la situació hagués estat diferent. No hagués pogut publicar tot el que vaig publicar, perquè llavors els reportatges haurien estat llegits pel govern afganès. En publicar en castellà no ho controlaven, i si jo parlava amb els senyors de la guerra passava desapercebut. També és cert que llavors els reportatges tenien menys incidència, però en tot cas no vaig haver de moderar-los.

entrevista 2
Mònica Bernabé durant l’entrevista a la redacció del diari Ara  Foto: Anabel Piñar

Recentment hem sabut que el 2017 va ser l’any més mortífer pels periodistes afganesos, amb 20 de morts. Quina és la situació del periodisme a l’Afganistan?

Vaig viatjar a l’Afganistan l’octubre passat. La veritat és que hi ha molt pocs periodistes estrangers treballant-hi, precisament perquè la situació de seguretat ha empitjorat moltíssim. Han augmentat molt els segrestos des de 2014. Fins i tot la BBC, que havia estat el gran referent, ha tancat la seva oficina i no hi té periodistes estrangers. També hi ha hagut atacs contra periodistes afganesos i molts periodistes locals han hagut de marxar del país. I, per exemple, el tema dels senyors de la guerra és un tema tabú que no poden tractar. Actualment els periodistes s’han convertit en objectiu, tot i que abans no ho eren.

“La comunitat internacional ha donat suport a una sèrie de criminals de guerra que han matat milers de persones”

La Unió Europea (UE) ha participat molt activament en la intervenció d’Afganistan, és a dir, és coneixedora de la situació al país, però ara està incrementant les deportacions d’afganesos de tornada al país, i en general, està aplicant polítiques molt dures respecte el fenomen migratori. Creus que ha renunciat als anomenats “valors fundacionals”, inspirats en el respecte als drets humans?

Una cosa és el que predica la Unió Europea pels propis ciutadans europeus i una altra és el que fa fora de les fronteres europees, almenys per la meva pròpia experiència. Però no només la Unió Europea, sinó la majoria de països occidentals. He vist com els estrangers feien coses a l’Afganistan que no faríem aquí. La comunitat internacional ha donat suport a tota una sèrie de criminals de guerra que han matat milers de persones i els ha catapultat al poder a l’Afganistan, cosa que seria impensable que s’hagués fet en un país occidental.

En el cas de les deportacions, la Unió Europea s’escuda dient que hi ha zones segures al país, com per exemple Kabul. La seu de la Unió Europea a Kabul és un dels llocs més fortificats que pots trobar-te, és increïble. És una contradicció constant: si és tan segur com és que hi viviu en una mena de fortalesa? És la doble moral amb què es veu la població afganesa. D’altra banda hi ha la falta d’empatia, basada en la ignorància i falta de coneixement sobre la població afganesa. Els veiem com a musulmans “salvatges”, quan en realitat són persones com nosaltres, amb qui tens un tracte normal i poden fer-nos riure normal i poden entendre les mateixes bromes que nosaltres podem fer. El fet de ser musulmà i afganès no vol dir res.

“Ho vaig anar guardant tot dins fins que, a la tornada, vaig acabar explotant”

Has explicat que vas patir estrès post-traumàtic en tornar de l’Afganistan, que mentre ets allà, “la motxilla” no pesa, però de tornada a aquí en prens consciència. Què fas per intentar distanciar-te del dolor que veus o sents i poder continuar endavant amb la teva feina com a periodista?

En el moment de fer la meva feina he actuat una mica en plan “autòmata”. Sóc conscient que estic treballant, i la meva manera d’actuar és vaig a un lloc, agafo la informació i faig les entrevistes, amb sensibilitat, però normalment no ploro. Mantinc una certa distància com si no m’afectés. I això potser ha estat una mica el problema.

Ho vaig anar guardant tot dins fins que al final vaig acabar explotant, a la tornada. Quan  vaig veure que aquí la gent vivia tan tranquil·lament, jo el que sentia era ràbia. No em cabia al cap com la gent podia estar prenent un cafè en una terrassa d’un bar amb tot el que estava passant. Sentia impotència. Era tot el que havia acumulat durant tant de temps. També el fet de no haver-ho explicat, perquè tot i que tornava de l’Afganistan dos cops a l’any, no explicava què havia vist. 

Entrevista
Foto: Anabel Piñar

Després de viure 10 anys a l’Afganistan, quins comportaments a l’hora de moure’t pel país vas adoptar per mimetitzar-te?

Amb els anys vaig acabar aprenent conductes. La manera de caminar, per exemple. Jo sóc de caminar molt de pressa, però sabia que allà les dones no ho fan, o sigui que havia de caminar a poc a poc. O si hi havia una vorera amb molts homes sabia que no havia de passar per allà perquè una dona afganesa no ho faria, per tant canviava de vorera. Sabia que no havia de seure al costat d’un home perquè una dona afganesa no ho faria. Aquests tipus de comportament els vas aprenent a mida que ets allà.

“No hi ha dubte que hi ha fonamentalisme religiós a l’Afganistan, però això s’ha fomentat des d’Occident”

Identifiques com un dels problemes més greus del país la cultura de la impunitat. Què la fa possible? 

Per començar, el fet que criminals de guerra formin part del govern i del parlament. Personatges que van arrasar Kabul als anys 90 i que van participar en el bombardeig de zones residencials de la ciutat, ara són ministres o diputats. Són gent a qui no interessa per res els drets humans. Començant per aquí, quina garantia té la gent que es compleixi la llei? Cap. Si el que tens a dalt de tot és un criminal de guerra, com pots confiar en la policia? No sents que les institucions vetllin per tu.

Després de viure les conseqüències del fonamentalisme religiós i la violència contra la població afganesa, com interpretes l’onada d’islamofòbia arreu d’Europa? 

No hi ha dubte que hi ha un radicalisme religiós a l’Afganistan, però voldria aclarir que en certa manera s’ha fomentat des d’Occident. Quan l’Afganistan va ser envaït per la Unió Soviètica l’any 1979, els Estats Units van començar a armar a tota una sèrie de faccions, els mujahidins, que eren faccions islamistes radicals. Aquestes faccions van començar a ser fortes perquè els EUA les van armar, sinó no haurien estat fortes mai. Després van sorgir els talibans, que van rebre el suport del Pakistan, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, tots ells països aliats d’Occident. Els talibans no haguessin arribat al poder sense el suport de països aliats d’Occident.

Els criminals de guerra dels quals parlo són aquestes antigues faccions mujahidins que havien lluitat contra les tropes soviètiques. Estem parlant també de fonamentalistes que han tornat a tenir l’ajuda d’Occident.

Quan veig les imatges dels atemptats d’Estat Islàmic a Occident, penso que a l’Afganistan, la gent fuig d’això mateix. Per això marxen. No entenc per què els hi tanquem les portes si és la mateixa situació o pitjor.

Quina diferència ideològica hi ha entre els mujahidins i els talibans?

Més o menys tenen la mateixa ideologia. L’única diferència és que ara els mujahidins estan sota la supervisió de la comunitat internacional, i per això han de fer concessions o fer veure que són súper progressistes. El 2004 es va aprovar una nova constitució que reconeixia drets a les dones, per exemple, la igualtat davant de la llei o tenir una representació del 25 % al parlament. A la pràctica, són lleis simbòliques, perquè l’exercici d’aquests drets depèn més de la decisió del seu pare o del seu marit. La llei en realitat no serveix per gaire. Són mostres de cara a la galeria. De facto, la llei és molt interpretable.

La religiositat de la població afganesa ha crescut durant aquests anys de conflicte?

Com a conseqüència de la guerra, la gent s’ha tornat més religiosa, i com a conseqüència dels grups fonamentalistes pagats per Occident, s’ha tornat més fonamentalista. Després de més de 35 anys de guerra, és normal que la gent s’aferri a Déu com la única esperança. Aquí també ho faríem.  

“El mercat laboral no és sensible amb les dones, en cap professió”

Respecte a la teva experiència com a periodista “incrustada” a les tropes espanyoles i dels Estats Units, has explicat que “t’ha trencat molts esquemes”. Què vols dir?

Jo abans era molt antimilitarista, tenia la idea que els militars eren el pitjor del pitjor. No és que ara sigui militarista, però he vist que també són persones humanes com nosaltres i que entre els soldats hi trobes de tot, com a qualsevol professió. Vaig quedar molt sobtada amb les condicions de vida dels militars, eren molt espartanes, sobretot a les bases nord-americanes, que estaven a primera línia de foc. No tenien suficient menjar, per exemple, així que només podien sopar i esmorzar però no dinar. No hi havia prou aigua i només podien dutxar-se un cop a la setmana.

Havien d’estar allà durant tot un any amb atacs constants, sotmesos a un estrés psicològic molt bèstia. Eren nois molt joves, de vint i pocs anys, defensant el món d’Al-Qaeda quan haurien d’estar ballant a la discoteca. Em va semblar veure l’altra banda de la guerra, que de vegades no se sap valorar. Vaig trobar simples persones que intentaven guanyar-se la vida i havien acabat allà. O no només jovenets, també gent adulta que pensava que allò era la millor manera de lluitar contra un enemic i que feien allò que els dirigents polítics havien decidit.  

ella 1
Foto: Anabel Piñar

Després d’aquesta experiència professional, què suposa aquesta la nova etapa com a cap d’Internacional del diari Ara?

M’estic resituant una mica. Viure com a reportera freelance, per desgràcia, és difícil en l’actualitat. Com a responsable d’una secció, m’agradaria publicar temes que puguin resultar interessants als lectors i les lectores i tractar bé els meus col·laboradors repartits pel món, que són freelance. Precisament perquè empatitzo considero que no puc exigir segons quines coses. Això no vol dir que accepti un mal reportatge, però cal ser conscient de les tarifes que es paguen i de la situació de cadascú. És el que puc aportar ara.

Perspectiva de gènere

Has parlat de les renúncies personals que vas haver de fer en marxar a l’Afganistan. Creus que les renuncies són intrínseques a la feina del periodista?

Depèn de quina vessant del periodisme facis. Però bé, jo crec que tot el mercat laboral no és sensible amb les dones, no només en el periodisme. Si vols ser mare, les possibilitats de promoció a la majoria de feines seran menors. Si vols ser pare, no tens aquest problema.

“El masclisme forma part de tota la societat afganesa i cal començar per coses molt bàsiques, com la lluita contra els matrimonis forçats”

El fet de ser periodista dona ha suposat traves aquí i/o a l’Afganistan?

Des d’aquí, pel fet de ser dona i estar a l’ Afganistan se m’ha valorat més, crec. He de dir que familiarment tenia força pressió pel fet de ser dona i estar a l’Afganistan, en guerra, i per no haver-me casat. Jo crec que si hagués estat home no hagués tingut tanta pressió familiar.

A l’Afganistan hi ha la part positiva i la part negativa. Com a país molt masclista, existeix aquesta “cavallerositat”, es considera la dona com el sexe dèbil i cal tractar-la bé. Sempre explico un exemple: si et presentes a un ministeri sense tenir una entrevista concertada te la poden acabar concedint perquè ets dona i estrangera. També és més fàcil passar desapercebuda perquè et cobreixes amb el burca o un vel.

Però, com a dona, el problema que tens a l’Afganistan i a totes bandes és el risc d’abusos sexuals. Existeix aquí i allà. Lògicament, quan hi ha una impunitat generalitzada el risc d’abusos sexuals és molt més gran. Jo sempre he considerat que tenia molt més risc de patir un abús sexual que que em disparessin un tretQuan arribes a un hostal on totes les persones allotjades i tot el personal són homes, vulguis o no, tens por. Jo, per exemple, no sortia a sopar. Demanava que em deixessin el sopar al davant de la porta i quan sentia que havien marxat, obria la porta, agafava la safata i tancava. En totes aquestes situacions, ser home és molt més fàcil. 

A través de la teva ONG, que vau dissoldre el nadal del 2016, vas tenir molt de contacte amb associacions de dones afganeses. Se senten incloses en el discurs feminista occidental?

Nosaltres no som conscients de la situació en què es troben, no ens posem en la seva pell. Sí que hi ha una minoria d’activistes molt avançades que apareixen als mitjans i demanen participar en la vida política, però jo crec que encara  queda un camí molt més llarg per recórrer. Sempre parlo dels matrimonis forçats, que és un dels problemes més bèsties. Casar les nenes molt joves en matrimonis concertats és la norma a l’Afganistan. I aquest masclisme forma part de tota la societat, homes i dones. Elles mateixes ho veuen normal. Crec que s’ha de fer una feina des de baix, des de les mateixes dones, amb coses tan bàsiques com explicar a una nena que tindrà la regla. Si no se’ls explica això, imagineu-vos el tema de les relacions sexuals. Quan té la primera relació sexual amb un home, aquella nena és violada directament perquè ningú li ha explicat què és el sexe i, a més, és un home que han escollit per ella.

Quan sento les activistes que parlen de participar en la vida política, penso que això està molt bé però cal començar per coses molt més bàsiques, per una simple educació sexual o com li vulguis dir. Recordo una conferència on una dona del públic em va preguntar si les afganeses sabien què és un orgasme. No saben ni què és el seu propi cos! Hem de partir d’una base molt base.

ella 2
Foto: Anabel Piñar

Quins consells donaries a joves periodistes o estudiants que vulguin seguir un camí semblant al teu?

Ser freelance no sé si és el millor camí actualment, i aconseguir un contracte també és molt difícil. Però jo els aconsellaria que primer es formessin com a periodistes per tenir les eines. Jo em baso en la meva pròpia experiència, que ha estat en el periodisme local. Vaig començar fent de tot i després ja vaig començar a especialitzar-me en temes que m’interessaven, com la migració a Barcelona o les prostitutes del Raval. És on et deixen fer més coses.

Una vegada em vaig fer passar per una dona maltractada per passar una nit a una d’aquestes pensions socials del Raval, finançades pel l’Ajuntament. Volia veure com eren les condicions i parlar amb elles. Això no m’ho demanava El Punt, m’ho inventava jo. També, per anar fent “pinitos” marxava als estius amb ONGs a l’estranger i aprofitava per fer reportatges. Vaig anar a Cuba, Senegal, Guatemala… Totes aquestes coses et “curteixen” i et preparen per anar després a un hostal afganès.

Anuncis