L’interès pel gospel a Catalunya ha crescut molt els darrers anys. Però el gospel català és una mica diferent: ni religiós ni només  negre.

Avui és diumenge i és dia de celebració en aquesta església evangèlica de la ciutat de Chicago. El service de les 12:00 del matí és el més important dels cinc que es faran al llarg del dia. Tota la comunitat canta, i la veu es confon amb riure i plor. I el reverend predica i dirigeix a la vegada els càntics. De tant en tant deixa anar un intens “Hallelujah!”. Una senyora gran, amb els cabells blancs i amb pas tremolós, s’apropa a l’altar. Agafa el micròfon i, de sobte, allibera una veu molt més gran que ella mateixa. Neix a les entranyes i omple tot l’espai.

A la vegada, però amb una diferència horària de 7 hores, un cor de gospel assaja a Barcelona. Es reuneixen cada diumenge en aquest local. Fa unes setmanes que treballen sobre una cançó que es diu Let praises rise. Però la directora no predica i ells no resen. Això si, s’emocionen i, quan acaben, surten plens d’energia. Més de 7000 quilòmetres de distància separen els dos cors. Tots dos diuen que fan gospel. Quina és la diferència?

El gospel va néixer a les comunitats d’esclaus africans del sud d’Estats Units, al s. XVIII com a resultat de la barreja entre la seva tradició musical, basada en el ritme i la percussió, i la religió que els van imposar, el cristianisme. La música era un punt de trobada per expressar el seu dolor i el seu desig de llibertat. La fe, una font d’esperança. Aquest sentiment ha arribat fins a l’actualitat.

La música els permetia expressar el seu dolor i la fe els donava esperança

Avui en dia, podem trobar gospel a les esglésies evangèliques afroamericanes. En una societat encara tacada de racisme, els services i la música segueixen sent una via d’expressió per a la frustració de la comunitat negra. El gospel, a Estats Units, representa tot això: religió, comunitat, esperança, llibertat … No és un gènere musical, sinó una forma d’expressar la seva fe.

Una gran indústria

A més d’aquest valor cultural, el món del gospel a Estats Units té una important vessant econòmica. El patrimoni de l’Església Evangèlica inclou des de televisions i ràdios fins a  discogràfiques i editorials. Aquesta indústria aprofita l’enorme teixit social cristià que a EUA supera el 70% de la població, segons el Pew Reasearch Centre. Es tracta d’un mercat enorme, del qual han sortit grans estrelles del gospel conegudes internacionalment, com Charles Jenkins o Kirk Franklin.

Això traça una esquerda dins la música gospel afroamericana. D’una banda, les petites comunitats que tenen una visió més purista i tradicional del gospel i ho viuen amb molta profunditat. De l’altra, els grans espectacles de masses, amb llum i color. La diferència queda plasmada en el llenguatge: mentre les cançons més tradicionals fan servir termes bíblics o versicles sencers de la Bíblia (“Jesus”, “Satan” … ), els artistes més populars prefereixen fer servir paraules més inclusives i obertes (“God”).

46298867051_fe34c84972_k
El cor de gospel català Yonder Choir ofereix un concert a l’Ajuntament de Barcelona, sota la direcció d’Anna Ferrer Coll. Foto: Ajuntament de Barcelona

Creuant fronteres físiques i culturals

I el gospel més enllà d’EUA? Aquesta forma musical ha travessat totes les fronteres fins arribar arreu d’Europa i, en concret, a Catalunya. Fa gairebé dues dècades que es va instal·lar aquí i, des d’aleshores, no ha parat de créixer. Això s’explica perquè el cant en grup o cant coral no és quelcom nou a Catalunya. El gospel expandeix una tradició de gènere i estil que ja existia. 

El gospel triomfa a Catalunya perquè connecta amb la seva tradició coral

En un món canviant, als 2000 sorgeix la necessitat d’explorar nous camins dins la música més enllà del repertori tradicional català, i el gospel arrela amb facilitat: es pot cantar a cor, és rítmic, harmònicament fàcil i ple de vida. Actualment, la Xarxa Gospel de Catalunya aglutina tota l’activitat relacionada amb el tema al territori. I en l’àmbit internacional, diverses entitats promouen l’expansió del gospel. N’és un exemple GTM Ministries, que construeix ponts amb Europa. En aquest viatge, però, la música gospel ha perdut part del missatge original i s’ha omplert de nous significats.

En comptes de religió, espiritualitat

Mentre el gospel original és pregària, el gospel català (en la seva majoria) no està vinculat a cap església: és laic.  Això no vol dir que sigui fred o superficial. L’experiència personal hi juga un paper molt important.

La Sonia Moreno dirigeix Twocats pel gospel des de fa dues dècades. Van ser un dels cors pioners en cantar música negra a Catalunya. Ella va topar amb el gospel després d’allunyar-se de l’Església perquè no s’hi sentia lliure. “Els services a New Orleans eren les misses que jo hagués volgut tenir” afirma. Per la seva banda, Anna Ferrer, directora de Yonder Choir, troba en el gospel les mateixes qualitats que en la música d’arrel menorquina de la seva infància. “Quan l’ésser humà canta en comunitat connecta amb ell mateix i amb una memòria ancestral” explica.

En canvi, Nacho Melús, director de The Beating Souls, no va descobrir aquesta vessant espiritual fins un viatge als EUA on va visitar moltes esglésies evangèliques. Fins aleshores, havia viscut el gospel des d’un punt de vista només estètic i musical. Ara es dedica a impartir tallers de tècnica vocal específica pel gospel on intenta transmetre el valor i el sentit original de cada cançó. Ha comprovat que “no té res a veure cantar gospel sabent d’on ve”. 

El gospel a Catalunya no sol ser religiós, però sí espiritual

Tot plegat, experiències molts diverses que comparteixen una peça clau: l’espiritualitat. La major part del gospel a Catalunya no és tant una eina de connexió amb Déu, sinó de connexió amb un mateix. I això és independent a qualsevol religió. “Conec a gent que no ha estat mai a una església amb un sentit espiritual brutal” explica Moreno. Per la directora,  l’espiritualitat no és exclusiva del gospel: “Jo crec que aquesta és la manera de viure tota la música, de fet, crec que és la manera de viure”.  

Als afroamericans els resulta estranya aquesta vivència del gospel deslligada de la religió, però no els molesta necessàriament. Consideren que Déu actúa en qui canta a través de la música. En aquest sentit, un dels tenors del Harlem Gospel Choir, Julien Summers, afirma que “el gospel et fa somriure, creguis en Déu o no”. Per aquest cantant, que participa en una de les formacions de música espiritual afroamericana més reconegudes del món, l’expansió del gospel a Europa és positiva, encara que no es canti des d’un punt de vista religiós, perquè “mai saps si algú se sentirà conmogut entre el públic”. De fet, ells mateixos aposten, de vegades, pel mestissatge en el contingut de la seva música. Al 2017, per exemple, el Harlem Gospel Choir va oferir a Barcelona un concert-tribut a Beyoncé.

Ramon Escalé, director d’Esclat Gospel Singers (que també compta ja amb gairebé dues dècades de trajectòria) ha col·laborat amb nombrosos artistes del gospel afromericà o britànic, com Lurine Cato , Trey Maclaughlin o Bazil Meade. Explica que tots l’han “intentat convertir, però des del respecte”. Tot i això, dins el món del gospel afroamericà també hi ha molta diversitat: cada intèrpret té un punt de vista personal sobre la religió, més o menys ortodox.

31359881597_a583477972_k
El cor de gospel català Yonder Choir ofereix un concert a l’Ajuntament de Barcelona, sota la direcció d’Anna Ferrer Coll. Foto: Ajuntament de Barcelona

Gospel acadèmic

Els afroamericans canten per tradició, de manera molt orgànica. La majoria han après a tocar o cantar a l’església i, tot i no tenir un formació musical acadèmica, la seva tècnica és molt acurada. Recorda a la manera de tocar flamenc de moltes persones d’ètnia gitana: apresa amb les mans i el cor més que no pas amb el cap.

Tot i així, també existeix un gospel acadèmic. A Nova York, a la universitat cristiana NYACK College, es pot cursar un grau universitari en música gospel que inclou formació musical i formació teològica. En el cas de Catalunya, el 2014 va néixer la primera escola de gospel de l’estat: el Messengers Gospel College , fundat pel cor Messengers Barcelona Gospel Choir . Segons Escalé, que també n’és el director, l’escola ofereix la possibilitat “d’entrar en el gospel de manera ordenada per poder viure’l des de dins”. El College permet als alumnes aprofondir en aspectes com la tècnica, la improvisació o la interpretació.

El perill de l’apropiació cultural

Al 2013, es va començar a emetre a la televisió pública catalana el programa “Oh Happy Day”, un concurs musical pensat, inicialment, per a cors de gospel. ´L’any passat va arribar a la seva quarta edició. Tot i que ha tingut molt d’èxit, arribant a quotes d’audiència properes al 20%, també ha generat polèmica el fet de fer d’aquesta tradició musical un bé de consum. 

Melús és crític amb el programa. Segons ell, es tracta de la “màxima expressió de la comercialització del missatge” i no permet una comprensió real del que és el gospel. Per la seva banda, Escalé, que va participar a la primera edició amb el Messengers Barcelona Gospel Choir, té un punt de vista més positiu i se sent agraït perquè els va “posar al mapa” i els ha permès “consolidar-se”. 

El debat segueix viu. Què se n’ha fet del gospel? Estem davant un cas d’apropiació cultural? Arreu del territori català es poden trobar cors de gospel, però cap no compleix amb les característiques d’un cor evangèlic afroamericà. Escalé afirma que, si bé aquí es canten cançons gospel, no està segur que es canti gospel. Cal ser honestos i buscar un so propi, diu. En comptes d’imitar, “és molt més potent que la gent canti el que realment té a dins”.  

46298866651_9a7ba7dddb_k
El cor de gospel català Yonder Choir ofereix un concert a l’Ajuntament de Barcelona. Foto: Ajuntament de Barcelona

Per Moreno, “si la música és font de salut, cal aprofitar-la, sense condicions”. Precisament del dogma de l’Església fugia ella. “En definitiva, estem traient diòxid de carboni per la boca, que es converteix en notes que sentim per l’orella i ens posen la pell de gallina. Hi ha més que això? No ho se” conclou.

 

Anuncis