Il·lustració: La Huella Digital
Darrerament s’ha parlat molt de la feminització de la política. Ens preguntem si hi ha alguna diferència entre la manera d’exercir el poder de les dones i la manera en que ho fan els homes. És, tanmateix, un concepte molt polèmic perquè el seu significat és confús. Podríem pensar que atribueix unes determinades qualitats a les dones només pel fet de ser-ho. Qui en parla, però, l’utilitza com a sinònim d’un canvi de paradigma en la manera de fer política. Un canvi que posi al centre el benestar humà, preocupació que, tradicionalment, s’ha atribuït a la dona i ha format part de la seva socialització.
Més enllà d’aquest debat i pel que fa als mitjans de comunicació, si que observem una clara diferència entre el tractament que reben les dones polítiques i els seus companys homes. A continuació fem un repàs de tots aquells aspectes que es prioritzen pel davant del professional quan els mitjans parlen de dones al poder.
La manera de citar a les persones
Mentre gairebé sempre es fa referència als polítics homes fent servir nom i cognom, és habitual que s’utilitzi només el nom de pila de les polítiques dones. En són exemples els següents articles, de Voz Pópuli, El País i Cinco Días respectivament. En un mateix titular es parla de “Soraya” i “Rajoy” o de “Hillary” i “Trump”. Es mira amb menys autoritat i respecte a ella que no pas a ell.
Abans dones que polítiques
Sovint s’atorga més importància a la seva condició de dones que no de polítiques. És habitual veure llistes del tipus Les 10 dones polítiques més influents del món. Podríem justificar-ho pel fet que és rellevant ser dona en el context polític, dominat per homes. Però, tot i així, el resultat és que, en el cas de les polítiques, es prioritza el seu gènere als seus mèrits com a treballadores. Així ho veiem en aquest article de la revista Quién.
Com vesteixen
La dimensió professional també queda relegada a segon pla en relació a la moda. Quan es parla de polítiques dones, és habitual explicar com van vestides en comptes de què fan. Així, tota la seva rellevància social queda reduïda a la seva roba. Si bé pot resultar interessant analitzar com vesteix qui té el poder (és també un tipus de llenguatge no verbal), com en el cas del blog Política i Moda, que analitza homes i dones, normalment només es centra en elles. És el cas d’aquest reportatge d’El Confidencial.
En aquest sentit, una de les polítiques més jutjades per la manera de vestir ha estat Angela Merkel. S’ha parlat molt de l’estil “masculinitzat” de la cencellera alemanya. Són habituals les fotografies “de família” de cimeres internacionals on ella és la única dona. Més enllà de la manca de paritat, però, el que crida l’atenció él l’assumpció dels codis masculins, tan de vestuari com de gestualitat, per part de Merkel. Es tracta, simplement, d’una dona que no encaixa en la construcció social de “feminitat”? O s’hi ha vist obligada per a rebre el mateix respecte que un home? El cert és que les comptades vegades que ha trencat amb la dinàmica habitual, el judici dels mitjans ha caigut sobre ella. Aquest article d’El Mundo n’és un exemple.
La “parella de … “
L’activitat de les dones a la política també es veu invisibilitzada quan el seu recorregut professional es llegeix en clau personal. De moltes dones que tenen un rol rellevant a l’escenari polític se n’acaba parlant als mitjans com a “parella de”. Esdevenen de nou, doncs, satèlits al voltant dels homes en comptes de subjectes socials i polítics amb rellevància propia. Així ho exemplifica aquesta noticia d’El Confidencial, on es refereix a Irene Montero, membre de la direcció de Podemos i portaveu adjunta del grup parlamentari Unidos Podemos al congrés, com “la pareja de Pablo Iglesias”.
Tania Sánchez, diputada de Podemos, pateix la mateixa situació en aquest article de l’ABC. El mitjà analitza el seu recorregut polític “de parella d’Iglesias fins a liderar el sector errejonista a Madrid”. L’error deriva ja en quelcom força absurd en el cas d’aquesta peça d’OKDiario, on s’analitza una abraçada entre Tania Sánchez i Pablo Iglesias al congrés sota el titular d’ “Ataque de celos en el congreso”.
És interessant l’anàlisi que fa del tema Mèdia.cat en aquest article.
La maternitat
Per alguna raó, els mitjans no poden parlar de dones polítiques sense fer referència a la maternitat. És el tema obligat en qualsevol entrevista o perfil i allò que fa més valuosa la feina d’una política: el fet que a la vegada sigui mare (una condició, d’altra banda, que sembla òbvia i inqüestionable per a qualsevol dona en qualsevol àmbit professional).
Pot semblar lògic que la conciliació es tracti als mitjans quan parlem de la vida dels polítics, tenint en compte que, probablement, és més difícil que en molts altres casos, pel grau de responsabilitat i el volum de feina que suposa aquesta professió. Però, curiosament, només es parla de conciliació en referència a les dones polítiques. Com si només elles fossin mares. Com si només elles haguéssin de fer-se càrrec dels infants i a la vegada dirigir un partit o un estat. Perquè la maternitat és tan important i la paternitat ho és tan poc?
Aquest article d’El Mundo o aquest de l’ABC en són bons exemples.
Per acabar, val la pena destacar la polèmica que van generar les declaracions d’Anna Gabriel sobre un model diferent de família. Les seves paraules es van fer servir per transmetre una imatge molt distorsionada d’aquesta política. Si bé el seu missatge es va manipular, hauríem de preguntar-nos perquè va donar tant de joc. Preguntem-nos perquè espanta tant una dona qüestionant l’estructura tradicional de família. Una estructura, d’altra banda, que, segons l’imaginari col·lectiu, hauria de desitjar per sobre de qualsevol cosa.
Imponderabilia Mundi 